Una nau per a l'home

La dedicació al culte pel papa Benet XVI, el 7 de novembre de 2010, de la nau de la Sagrada Família compleix una de les grans apostes del cardenal Francesc Vidal i Barraquer (Cambrils, 1868 - Friburg, 1943), conegut com el "cardenal de la pau" i mort a l'exili per la seva tasca pacificadora durant la Guerra Civil Espanyola, incloent-hi no haver signat la Carta Col•lectiva de l'Episcopat de 1937. Vidal i Barraquer va beneir solemnement la primera pedra de la nau l'11 de desembre de 1921. Allà era, sostenint respectuosament el seu barret atrotinat d'artista bohemi a la mà, el gran arquitecte Antoni Gaudí. Tenia seixanta-nou anys, dels quals havia dedicat trenta-vuit a la Sagrada Família. Amb ímpetu juvenil al principi, quan calculava construir-la en deu anys; més assossegadament després, quan hom va veure que les almoines no donaven per a això, compatibilitzant-lo amb altres obres; i de manera exclusiva des de feia deu anys, conscient que no podria acabar la seva obra i la deixaria en mans de la Providència. Només havia aconseguit aixecar l’absis i gran part d'una de les dues façanes laterals. La dècada de 1910, el projecte global de la Sagrada Família hauria fracassat definitivament per manca de finançament i el Bisbe de Barcelona hagués aprofitat allò existent per fer la parròquia del barri, si Antoni Gaudí, en contra de la decisió de la Junta d'Obres, del Bisbat, dels intel•lectuals noucentistes i dels anticlericals, no s'hagués entestat personalment, renunciant als seus honoraris i sortint a captar almoines cada tarda per reunir al llarg de la setmana la paga dels pocs obrers que van quedar. Molta gent normal el tenia per guillat, però va comptar sempre amb el suport del poble senzill i dels eclesiàstics més brillants de Catalunya: primer, de mossèn Jacint Verdaguer; després, del Dr. Torras i Bages, sacerdot a Barcelona i més tard bisbe de Vic; i, finalment, del Dr. Vidal i Barraquer, que el 1919 va ser nomenat arquebisbe de Tarragona -llavors l'única arxidiòcesi de Catalunya, que incloïa totes les seves diòcesis, entre elles la de Barcelona- i el 1921 creat cardenal. El cardenal Vidal i Barraquer va ser el gran protector de Gaudí durant l'última etapa de la seva vida. En posar la primera pedra de la nau, tots dos feien un acte de fe en el futur cristià de Catalunya i d'Europa, que l'arquitecte, quan li van objectar que construïa l'última de les catedrals, expressava així: "No és la darrera catedral, sinó la primera de la segona etapa." La decisió del cardenal Martínez Sistach d'obrir al culte la Sagrada Família -la primera atracció turística de l'estat-, en els temps de fredor religiosa que corren, és un acte de fe en el convenciment i en les paraules d'Antoni Gaudí; repeteix, gairebé vuitanta-nou anys després, la fe en la persona del genial artista cristià del cardenal Vidal i Barraquer. La nau de la Sagrada Família, realitzada per l'arquitecte Jordi Bonet, entra de ple dret en la història de l'Arquitectura religiosa i de l'Arquitectura universal, al costat de la sala hipòstila de Karnak, el Parthenón, les basíliques constantinianes, l'interior de Hagia Sophia o la catedral de Chartres. Encara que només sigui per les seves paraboloides hiperbòlics, hiperboloides, helicoides de doble gir i altres formes que per primera vegada en la història el gran arquitecte Gaudí va extreure de la Natura, en el llibre de la qual llegia directament i que denominava Creació. Ara bé, aquestes noves formes plàstiques ¿quin espai arquitectònic delimiten per la seva situació, mida i distàncies relatives? Gaudí afirmava categòric: "Jo he vingut a agafar l'arquitectura en el punt on la va deixar l'estil bizantí": l'estil dels grecs cristianitzats. Deia de si mateix que era un arquitecte hel•lènic. En efecte: l'espai interior que Benet XVI ha dedicat al culte a Déu té les més exquisides proporcions gregues, que a Barcelona només coneixíem, tot i que amb menys intensitat, a la basílica de Santa Maria del Mar. No és la casa d'una Divinitat que aixafa amb la seva omnipotència, o s'allunya dels homes amb el seu moviment ascensional, o s'amaga en espais fragmentats, plens de dramatisme i de misteri. I tampoc no és una caixa per guardar decoracions precioses, sinó que el continent és el preciós. És un espai únic amb un simple organisme constructiu, ple d'harmonia, serenitat i grandesa. No és la casa d'un Déu inaccessible, sinó el diàfan escenari de la conversa d'un Déu humanitzat amb el seu poble humà. Com el Parthenón, és feta a la mida de l'home i a la mida d'un Déu humanitzat. Té la claredat, la solemnitat i la proporcionalitat del cos humà, les qualitats bizantines, és a dir gregues elevades a cristianes. Escrivia Vitrubi, i ho il•lustrava Da Vinci, que "si hom pren la mesura des dels peus fins al cap i es compara amb la mesura entre les mans esteses, es trobés la mateixa, de manera que l'àrea resultarà perfectament quadrada." Afegia que especialment "els edificis dels déus s'han de distribuir en un ordre perfecte. (...) Els antics van considerar perfecte el número deu, perquè correspon al nombre de dits de les mans. I com dues mans consten per naturalesa de deu dits, plagué a Plató que fos el nombre perfecte. " Santa Maria del Mar té una amplada de 100 peus, el "hecatompedon" dels temples grecs; i la Sagrada Família té una amplada en el creuer de 100 passos (un pas = 75 cm.). L'interior d'aquest creuer està format per dos quadrats de 40 passos de costat. S'intersecciona amb la nau, formada al seu torn per dos quadrats de 60 passos de costat, és a dir, majors que els del creuer en relació 3-2. Les columnes formen quadrats entre elles i amb les parets. Si l'home model dibuixat per da Vinci en posició supina amb els seus braços estesos es situés en el terra de la Sagrada Família, trobaria l'ampliació proporcional de la seva àrea humana deu vegades entre les columnes de la nau, dotze vegades entre les columnes i les parets de la nau, tres vegades entre les columnes del creuer i dotze vegades més entre aquestes i les parets. Si s'aixequés en posició vertical, la trobaria entre l'altura dels nusos de les columnes-arbres de la nau central i l'amplada d'aquesta nau, que formen un quadrat de 20 x 20 passos, com a Santa Maria del Mar. La trobaria per segona vegada entre l'altura de les voltes de les dues naus laterals interiors i l'amplada de tota la columnata (suma de la de la nau central i les naus), que formen un quadrat de 40 x 40 passos, com a Santa Maria del Mar. I, en una triple expansió que supera la doble de Santa Maria del Mar, la trobaria per tercera vegada entre l'altura de la volta de la nau central i l'amplada de paret a paret, que formen un quadrat de 60 x 60 passos. La relació entre aquests tres quadrats és 3-2-1. D'altra banda, l'alçada de la nau central forma tres quadrats amb la seva amplada; l'alçada de cadascuna de les quatre naus laterals forma quatre quadrats amb la seva pròpia amplada, com a Santa Maria del Mar; i, en cada costat, l'altura de les dues naus laterals forma dos quadrats amb l'amplada de la suma de les dues naus. La proporció entre aquestes altures de les naus és la mateixa 3-2. Ja des de l'entrada de la basílica, l'home model de Da Vinci haurà vist una cosa que no existeix a Santa Maria del Mar: els cimboris, amb la representació del Pare Etern, cobrint el lampadari de l'Esperit Sant que cau sobre l'altar de Jesucrist. Si camina cap a ell, cada deu passes -una per cada dit de les mans, el nombre humà i diví de Plató- creuarà una fila de columnes i recorrerà un tram de la basílica. Els sis primers trams són el quadrat base d'un cub de longitud, amplada i altura de 60 passos: de proporcions humanes, on l'home resa. Si segueix avançant cap a l'altar, entrarà en el segon quadrat de longitud i amplada de 60 passos, però la dimensió vertical puja de la proporció humana a la proporció divina, fins als cimboris de Maria i de Jesucrist. L'altar és exactament al centre, en el melic d'aquest segon quadrat de 60 passos de costat, a distància tres quarts de l'entrada principal. L'altar és el lloc de la transsubstanciació: el pa i el vi es converteixen en Jesucrist, el Déu-Home, el Logos dels grecs. Tota la funcionalitat de l'edifici s'ordena exclusivament i de manera total a aquest acte, el centre i el cim de la litúrgia. Perquè per a Gaudí la litúrgia era la "llei suprema" de l'arquitectura d’un temple, començant per la seva geometria. Així, l'altar és el primer punt de la geometria de la Sagrada Família, des del qual el gran arquitecte va traçar tota l'església, com el Logos és l'inici de la Creació i roman immanent a ella. Antoni Gaudí era un geni mediterrani, de la tradició més clàssica. Ell deia que el seu temple, sense negar la seva filiació directa amb les grans obres de l'art cristià medieval, tindria, "la gràcia hel•lènica, equilibrada de fons i forma, de mida i situació, divinament humana i humanament gloriosa". (Reproduït de "El Periódico", 04-11-2010)