Durant el segle XIX, el sentiment nacional, excitat pel romanticisme, començava a empènyer cap a la unitat grans pobles dividits en diversos estats per raons històriques –Alemanya, Itàlia, Polònia- i també cap a la independència pobles petits inclosos en estats més grans –Irlanda, Bohèmia, Hongria, els bàltics, etc. El maig de 1848, el beat papa Pius IX, “per tranquil•litzar la pròpia consciència”, havia consultat Balmes, en llatí: “Es demana què s’ha de pensar dels drets de nacionalitat i d’independència, que es diu que són inalienables; i, suposant que s’hagués d’admetre això, quan i com es podrien exercitar”. Balmes va morir repentinament i no va poder contestar. En tot cas, ell, com qualsevol observador de la realitat social, constatava a Catalunya –en els carlins, els moderats, els conservadors locals i els progressistes- una consciència clara que l’estat Espanyol estava imposant una identitat nacional castellana, identificada amb la llengua, la història, la tradició artística i la literatura castellanes, excloent-hi qualsevol altra, en un règim de centralisme extrem. Els catalans mantenien viu el record de la derrota militar del 1714, quan Felip V acomplí el programa d’Isabel la Catòlica: la conquesta militar de la Corona d’Aragó. D’aleshores ençà, l’estat Espanyol –com ja venia fent el Francès a la Catalunya Nord- havia intentat per tots els mitjans esborrar la llengua i la història de Catalunya, i substituir en els catalans l’amor a la desapareguda Catalunya per la submissió absoluta al poder espanyol. N’era el símbol arquitectònic la Ciutadella feta construir per Felip V per controlar militarment Barcelona i on eren tancats els enemics de la monarquia espanyola. Nogensmenys, l’acció descatalanitzadora de l’estat Espanyol trobava resistència al poble, que mirava de mantenir clandestinament la personalitat col•lectiva catalana, basada en la llengua, la història, el dret i l’art propis. Per això, el nacionalisme català va sorgir com una reacció a l’acció centralitzadora de l’Estat. I no era bàsicament fruit del romanticisme subjectiu trasplantat col•lectivament al poble pel liberalisme, sinó que junt a aquesta arrel progressista va tenir una altra, més potent: la tradicionalista. El 1833, el poema “La Pàtria” d’Aribau havia iniciat un moviment cultural: la Renaixença. L’amor a Catalunya s’expressava per primer cop des de la derrota militar del 1714, a través de la poesia i dels estudis històrics. El 1836, Pròsper de Bofarull publicà “Los Condes de Barcelona vindicados”. El 1841, Joaquim Rubió i Ors, al pròleg de les seves “Poesies”, propugnava la independència literària de Catalunya. El 1850, Víctor Balaguer publicà una “Historia de Catalunya y de la Corona de Aragón”. I el 1859 –quan Gaudí anava a fer 7 anys- es restauraren els Jocs Florals, el certamen clàssic de la poesia catalana.