Ramon Parés i Vilasau

Nasqué a Barcelona l’11 de gener de 1882, al carrer Gombau, n. 5-7, 4t., de Barcelona. Era el tercer fill de Josep i Lluïsa i el germà petit de Josep Maria i de Gil, aquest últim capellà custodi de la Sagrada Família des de 1905 i gran amic d’en Gaudí. En Ramon maridà amb na Francesca Sallent i Casanovas, natural de Barcelona, a la parròquia de Sant Francesc de Paola. Per motius laborals s’establiren a Terrassa, essent el darrer domicili a aquella ciutat el núm. 29 del carrer de Sant Leopold. Tingueren tretze fills, dels quals vivien set l’agost del 1936. A partir de Rosa, en Ramon prometé a la Immaculada que els posaria el nom de Maria, perquè estiguessin sota la seva protecció. En Ramon i la Paquita formaren una llar cristiana, on es passava a diari el Rosari, es vivien els Primers Divendres del Sagrat Cor i el Mes de Maria i es feien anualment exercicis espirituals. A més, en Ramon era catequista i orador marià a favor de la Immaculada, pertanyia a la germandat de Portants del Sant Crist de l’església (avui catedral) del Sant Esperit i era congregant de Maria Immaculada. Treballava com a cap de recursos humans de Can Marcet i d’Aymerich i Amat. Fundà i organitzà el Cercle Tradicionalista –carlí, propugnador d’un règim monàrquic d’absolutisme teocràtic- i fou directiu del Sometent, rebent la Creu de Cavaller de 1.ª classe del Mèrit Militar. Fou regidor carlí de l’Ajuntament de Terrassa (1909-1917). En Ramon anava a la Sagrada Família, on vivien, a la casa del capellà, els seus germans mossèn Gil i Consol i la seva tia materna Maria Vilasau. HI venia força la seva filla Rosa, que rebé la Primera Comunió de mans del seu oncle a la Cripta el dia de la Mare de Déu del Carme de 1917. En apropar-se la data, en Gaudí li digué: -Si vols fer la Primera Comunió a la Cripta del Temple, cal que no portis ni mantell ni corona, ni fer ostentació de res. Rosa ho entengué molt bé i es feu així. Rebé la Primera Comunió sola, al costat dels pares, als primers bancs de la Cripta. Portava un vel blanc i un vestit blanc només fins a mitja cama. Després, en fer-se les fotografiés, li posaren una toca blanca al cap. El 1920, en Ramon, per descarregar la feina de la Paquita, envià Rosa a la Sagrada Família, on passà temporades llargues amb els seus oncles fins a 1924, entre els 10 i els 14 anys. Rosa jugava amb els fills dels porters, Gregòria i Andreu, d’edats semblants. Don Anton, quan els veia, s’hi apropava i els deia alguna cosa amb tendresa. La tia àvia Maria els renyia: “No destorbeu don Anton!”. Ell, però, responia: -¿No saps que Nostre Senyor volia que els nens s’apropessin a Ell? A Rosa li feia patxoca la processó del Diumenge de Rams i el lavatori dels peus a dotze pobres el Dijous Sant. Allò que més l’impressionava, però, era l’assistència devota de don Anton als cultes de la Setmana Santa: el capteniment i l’actitud devota i de bon home. Un dia, hi arribà en Ramon i comentà al seu germà: “Ai Gil! La Paquita ja espera un altre fill. Pobra!”. Gaudí, que era allí, el corregí: -Que pobre! Quan Nostre Senyor dóna els fills, Ell sap perquè. El 1924, en Ramon s’integrà a la Unión Patriótica, el partit del dictador Primo de Rivera, i en fou diputat provincial (1924-1925). En morir en Gaudí atropellat el 1926, la muller d’en Ramon, na Paquita, demanà a la seva germana Consol una agulla de les que l’arquitecte usava per subjectar la roba: “Dóna’m un imperdible que portava don Anton, perquè jo el considero un sant”. D’aleshores ençà, al rosari familiar quotidià afegiren un parenostre per a en Gaudí. Ramon tractava de posar en pràctica la Doctrina Social de l’Església, expressada a la “Rerum Novarum” de Lleó XIII. Així, fundà i organitzà la Creu Roja de Terrassa, que presidí des del 1930. A les eleccions municipals del 1931, fou candidat del Comitè Monàrquic i perdé. Aquelles eleccions del 14 d’abril de 1931 portaren la proclamació de la II República. Ramon i la seva família marxaren de Terrassa. Tornaren a Barcelona, al carrer de Bailèn, 95-97, pral., 1.ª, entre Aragó i València, viatjant cada dia a Terrassa per treballar. Tanmateix, era voluntari de l’Hospital de la Creu Roja del carrer Consell de Cent de Barcelona. El 6 de setembre de 1933, morí na Paquita, fet que el seu espòs Ramon acceptà amb gran fortalesa espiritual. L’imperdible d’en Gaudí passà a Rosa, la filla gran. El juliol de 1936, el partit polític d’en Ramon, la Comunió Tradicionalista –el partit carlí-, se sumà a l’alçament militar del general Franco, que va fracassar a Catalunya. Començada la malaurada Guerra Civil Espanyola, els membres del partit carlí foren ràpidament localitzats i empresonats; més de mil hi perderen la vida. En Ramon va ser denunciat pel comitè de Sant Antoni-Casa Salvans. Fou detingut a casa seva el 27 d’agost de 1936 i citat a declarar el dia següent a Terrassa. Sortiren al matinada del 28, però en Ramon no arribaria. Fou tirotejat a la desviació de Can Viver (que porta a la Torre Bonica) de la carretera de Sabadell a Terrassa. Davant els assassins digué: “Moro pels meus ideals religiosos i patriòtics, pels quals sucumbeixo, i que no poden ser abastats pel plom de les vostres bales; l’Espanya catòlica és immortal” . Un testimoni anònim avisà els familiars i cità les darreres paraules, que acabaren així: “Els meus fills lluitaran per ella i la veuran triomfant”. Fou enterrat al cementiri de Terrassa. El 29 d’octubre de 1939 se celebrà a Terrassa un funeral per la seva ànima i per la del seu fill Ramon Maria, desaparegut a la batalla de l’Ebre.