Montserrat Rius i Camps, una religiosa que atenia Gaudí

Amb la senzillesa i discreció amb què va viure, el dissabte 15 de desembre de 2012 traspassà al seu convent de Barcelona la germana Montserrat Rius i Camps, la més jove de les religioses que tenien cura de la casa i la roba d’Antoni Gaudí. Havia fet cent-dos anys el juliol i conservava la plena consciència, malgrat la malaltia dels darrers sis anys. Montserrat va professar com a religiosa el 1927,en complir l’edat mínima, però havia entrat al convent el 1924, als catorze anys. De seguida va ser una de les religioses que atenien les feines domèstiques de la casa d’Antoni Gaudí. El 1912 havia mort la neboda òrfena de Gaudí, Roseta. L’arquitecte, que se n’havia comportat com un pare adoptiu, patí una forta depressió, que el va obligar a allunyar-se de Barcelona i de la seva feina durant uns mesos. En retornar, volgué continuar vivint a la casa del park Güell, que servava els records del pare i de la neboda. Tenia seixanta anys i feia molts que havia festejat per darrera vegada una dona amb la intenció de casar-se. En aquestes condicions, no volgué conviure en aquella torre aïllada amb Vicenta, la domèstica que fins aleshores havia atès admirablement el pare, la neboda i ell mateix. Acordà amb els porters de la Sagrada Família que li preparessin cada dia el dinar; en quant al sopar, com és conegut, prenia pel carrer les avellanes o el mos de pa que portava a la butxaca quan anava i tornava caminant de l’oratori de Sant Felip Neri. Restava la neteja de la casa i el rentat de la roba. L’arquitecte acudí a la mare Rosa Ojeda, amb qui mantenia una relació fraternal. Rosa Ojeda (Vilanova i la Geltrú, 1872 – Barcelona, 1954) havia fundat a Horta el 1900 les Carmelites de sant Josep, dedicades a la vetlla d’ancians i malalts, i decidí prestar aquest servei. Cada dijous hi anaven a casa d’en Gaudí dues religioses, en dos torns. A partir del 1924, la mes jove era la novícia Montserrat Rius i Camps. Seguien dues instruccions del mateix Gaudí. En entrar, al peu de l’escala, havien de dir amb veu sonora “Ave Maria puríssima”, i l’arquitecte contestava des de dalt “Sense pecat fou concebuda”. La segona ordre, més ferma, era que cap monja podia pujar al pis fins que ell hagués baixat a rebre-les. L’arquitecte baixava ja perfectament arreglat i les saludava invariablement amb un somriure i un “bon dia, germanetes”. Després del breu diàleg, s’acomiadava: “Bé, germanetes, fins a un altre dia, si Déu vol”. A la germana Montserrat, li recomanava moltes vegades: “Sobretot, escombri les terrassetes”. Montserrat recordava que li agradava molt fer-ho, perquè Gaudí l’hi demanava molt amablement i les fulles del arbres podien embossar les canonades. Gràcies a la germana Montserrat Rius, sabem o hem pogut corroborar molts detalls de la vida domèstica de Gaudí. Per exemple, que la casa no estava pintada de rosa, com ara, sinó d’ocre, sense cridar l’atenció al mig de la vegetació boscosa del park Güell. A la casa no hi havia ni una gota d’alcohol, de cafè o de té. La cuina econòmica no s’encenia mai, i no hi havia ni una botella, ni un got, ni una paella, ni galleda de les escombraries. La calefacció tampoc no s’encenia; i no hi havia aigua calenta, malgrat que l’arquitecte es dutxava cada matí. Gaudí tenia a la seva habitació un gran santcrist, un reclinatori i tres llibres: l’Evangeli, el Kempis i un devocionari. L’arquitecte dormia en una màrfega de palla i un dijous, les religioses li canviaren per un matalàs de llana. A la setmana següent, van trobar de nou la màrfega al llit sense somier, i el matalàs guardat. Mai no es va fer cap comentari sobre l’incident. Gaudí, que de jove havia vestit jaqué i barret de copa, havia simplificat el seu vestuari a dos vestits negres de posar i treure, de dol pel pare i la neboda. Ara bé, contràriament a la imatge que alguns han creat d’una mena d’eremita o bohemi desastrat, sempre portava perfectament cosits, nets i planxats la camisa, l’americana i els pantalons. És quelcom que la germana Montserrat havia tingut que aclarir amb un somriure però amb fermesa a alguns biògrafs poc escrupolosos, i que hom pot comprovar en totes les fotografies. Els vestits eren molt aprofitats. Quan la religiosa més gran li deia que alguna peça estava massa repassada, don Antoni responia molt amable: “Està tan ben sargida, que encara pot passar”. Finalment, havia de ser Domènec Sugranyes, l’arquitecte ajudant d’en Gaudí, qui s’ocupés de adquirir un vestit nou. No hi havia més roba, si bé els dies molt fred l’arquitecte es protegia amb papers de diari, com havia llegit que feien els soldats alemanys a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. Montserrat Rius estava plenament convençuda de la santedat d’Antoni Gaudí, i així ho va declarar al procés de beatificació: “Jo el veia com sant Francesc per la pobresa i com sant Antoni per la pietat. No cridava l’atenció, era humil i senzill i no perdia el temps pels bars. En creuar la porta, es persignava i, pensant que no el veiem, s’aturava davant la imatge de sant Antoni, es descobria el barret i pregava uns instants.” En aquesta percepció, també va influir la predicació de la mare Rosa Ojeda a les novícies, amb frases com aquestes: “Aquest sant baró sí que és pobre d’esperit i té trepitjada la vanitat i l’honra; nosaltres, que hem fet vot de pobresa, hem d’aprendre molt d’ell”. “Fins i tot en el seu port rellueix la puresa”. “Home de Déu, viu la seva fe cristiana amb pregonesa, i la manifesta en l’amor fratern, la generositat amb els pobres, la netedat de costums i la valentia en confessar la seva fe”. “Aquestes qualitats i virtuts no s’improvisen, i ningú no pot adquirir-les, sinó qui està fundat en al fe cristiana i en l’amor i sant temor de Déu, com ho està don Antoni Gaudí”. Montserrat Rius em va dir en una entrevista fa deu anys: -Si Déu em porta al cel, espero que don Antoni em torni a dir: “Bon dia, germaneta. Sobretot, escombri les terrassetes”.