Máximo Díaz de Quijano

Máximo Díaz de Quijano feu diners a Amèrica i tornà a Santander. Era amic íntim del conegut novel•lista José María de Pereda i tenia, com ell, idees carlines. Pereda, de jove, abans de decantar-se pel gènere de la novel•la, havia escrit diverses obres dramàtiques, incloses tres llibrets de sarsuela. Aquestes obres primerenques foren publicades el 1869 en un volum titulat “Ensayos dramáticos”, del qual es van editar només vint-i-cinc exemplars. Es tracta de les dues comèdies “Tanto tienes, tanto vales” i “Marchar con el siglo”; i les tres sarsueles “Mundo, amor y vanidad”, “Palos en seco” i “Terrones y pergaminos”. La música de “Mundo, amor y vanidad” i de “Terrones y pergaminos” va anar a càrrec del seu amic Máximo Díaz de Quijano. “Mundo, amor y vanidad” és una sarsuela en un acte i en vers. Va ser estrenada el 21 de novembre de 1863 al teatre Principal de Santander. L’argument se situa a la cort de Felip IV: el rei coneix la jove Esperanza en una cacera; interessat per ella, s’assabenta que hi ha dos homes més: el seu promès Enrique i un comte, qui posteriorment descobrirà que és el seu pare. Finalment, el rei renuncia a les seves pretensions i accepta la boda d’Enrique i Esperanza, comprometent-se a ser el padrí. La partitura manuscrita de l’obra ha aparegut recentment a l’Arxiu Líric de la Societat General d’Autors d’Espanya (SGAE). No està signada, per la qual cosa està catalogada com a anònima. Tres anys després, el 15 de desembre de 1866, s’estrenà “Terrones y pergaminos”. Va ser l’única obra teatral de Pereda sobre costums muntanyesos, amb una temàtica molt similar a la de la seva novel•la “Blasones y talegas”. L’obra està ambientada en una aldea de Santander; va de les famílies dels dos protagonistes, la d’Antón, amb molta plata però sense distinció, i la de Luisa, amb llinatge però sense recursos econòmics. Els joves tenen preferències diferents a les dels pares i finalment Luisa es casa amb el seu cosí Jaime i Antón amb la seva promesa Juana. Pereda utilitza un ambient muntanyès i introdueix personatges populars i escenes coloristes i pintoresques, quelcom que serà constant a la seva producció novel•lística posterior. L’obra no va tenir gaire fortuna. Les situacions i descripcions de tipus i paisatges resultaven artificioses a l’escena. Pereda mateix va reconèixer el seu fracàs al teatre en una carta tramesa el 1898 al mestre Saco de del Valle, qui li havia demanat un llibret per a una sarsuela: “A mí no me llamó Dios hacia el camino del teatro como castigo de mis grandes ambiciones de triunfar siquiera una vez en él”. D’altra banda, Máximo Díaz de Quijano va ser l’autor de diverses cançons per a cançonetistes i cupletistes. La seva germana Benita maridà amb Claudio López y López, germà d’Antonio, el primer marquès de Comillas. S’integrà a l’élite estiuejant a Comillas, i així el “Boletín del Comercio” de Santander del 16 de juliol de 1882 el cita com “el ilustrado y conocido jurisconsulto que está en Comillas”. El 1883 encarregà a Gaudí una casa a Comillas: El Capricho. Máximo Díaz de Quijano i Gaudí no van arribar a conèixer-se, ja què Gaudí mai no visità Comillas. (Nogensmenys, l’escultor Joan Matamala, fill de Llorenç Matamala, escriu a les seves tardanes memòries “Mi itinerario con el arquitecto” que Gaudí explicà que havia fet un viatge d’incògnit a Sant Jaume de Galícia entre el 1883 i el 1885, passant per Burgos i per Comillas). El panteó de Máximo Díaz de Quijano és al magnífic cementiri de Comillas, obra de Domènech i Montaner. La germana de Máximo, Benita, heretà El Capricho; i l’any 1904 el fill d’aquesta, Santiago López y Díaz de Quijano, qui traspassà a Barcelona també solter el 9 de desembre de 1928. De Santiago, El Capricho passà als seus germans i a la seva mare; i d’aquests a Joan Antoni Güell i López, un fill d’Eusebi Güell i Bacigalupi. La casa va ser abandonada. Com ha ressenyat Tate Cabré, el 1975 va haver un intent de traslladar-la a Reus: l’Ajuntament de la ciutat natal de Gaudí va voler comprar El Capricho per portar-lo pedra a pedra al nou parc de Sant Jordi. Finalment, el 2 de gener de 1992 la companyia japonesa Mido Development Co. Ltd. va adquirir El Capricho de Gaudí i hi va instal•lar un restaurant.