La relativa llibertat del Sexenni democràtic anul•là la prohibició del teatre en llengua catalana i permeté l’aparició de les primeres revistes en català de llarga vida: “La Campana de Gràcia” (1870) y “L’Esquella de la Torratxa” (1872), d’inspiració republicana i populatxera; i les cultes i conservadores, com “Lo Gay Saber” (1868) i sobretot “La Renaixença” (1871). Hi continuaren publicant-se més novel•les i obres de teatre en català. Un grup de literats fundà el 1870 la Jove Catalunya –nom similar al d’altres societats de la mateixa mena a Irlanda, Itàlia, etc.-, la primera entitat amb vocació de portar la Renaixença de la literatura i l’art al terreny cívic, si bé apolític. Ells crearen la revista quinzenal “La Renaixença”, la qual a posteriori donà el seu nom a tot el moviment de recuperació del català com a llengua literària. Un dels cofundadors era un company de Gaudí als Escolapis de Reus: Antoni Aulèstia i Pijoan. Tanmateix, la consolidació de la Renaixença entre una minoria intel•lectual i creativa coincidia en el temps amb el més gran i eficaç esforç de l’Estat espanyol i de les classes dirigents de Catalunya per eradicar la llengua catalana i espanyolitzar completament la societat. La substitució de la llengua catalana per l’espanyola es feu obligatòria, per exemple, en els llibres parroquials i en les escriptures notarials. També era ja molt majoritari l’us en la correspondència privada, como era el cas de Gaudí i els seus joves amics. Es conservava només en cercles reduïts de gent especialment culta, com el llibreter Bocabella, que escrivia les seves cartes privades en català. Als altres països catalans els cercles renaixentistes creixien, especialment a les Balears, d’on els poetes participaven freqüentment als Jocs Florals de Barcelona. Altres assidus a obtenir guardons als Jocs Florals eren dos poetes reusencs companys de Gaudí als Escolapis: Josep Martí i Folguera i Antoni Aulèstia i Pijoan. El 1872 morí a Roma, als 36 anys, el gran pintor reusenc Marià Fortuny i Carbó, admirat pregonament per Gaudí, qui comentava: “Veia el color amb més seguretat 1que els grans mestres, millor que Velázquez i Rafael i gairebé tant com el Veronés”. El seu cor va ser portat a Reus i conservat en una urna a l’església parroquial. El 1873, Lluís Domènech i Montaner obtenia el títol d’arquitecte a l’Escola de Madrid. Aviat tornaria a Barcelona per incorporar-se com a professor a la nova escola de la ciutat. Precisament s’estava acabant la seu de la Universitat, el primer edifici públic de l’Eixample i el primer gran edifici d’estil neomedieval, obra d’Elies Rogent.