Els catòlics d’arreu el món vivien intensament els successius retalls territorials que la unificació italiana causava als Estats Pontificis, i l’amenaça al Poder temporal del Papa, al qual no hi volia renunciar. El 8 de desembre de 1864, el beat Pius IX promulgà l’encíclica “Quanta cura”, acompanyada d’un “Syllabus” (catàleg) de vuitanta errors de “el progrés, el liberalisme i la civilització moderna” i que s’oposava a “els invasors i usurpadors dels drets i béns de l’Església”. Les darreres paraules, intencionadament, eren aquestes: “El Pontífex romà pot i ha de reconciliar-se i posar-se d’acord amb el progrés, amb el liberalisme i amb la civilització moderna”. Fou un canvi radical de l’actitud de Pius IX envers el liberalisme (en comparació, per exemple, amb el concordat amb la monarquia liberal espanyola), que causà una forta divisió entre els catòlics. La sobirania del Papa sobre Roma era aguantada per les baionetes franceses de Napoleó III. El 1864, la creixent Itàlia negocià amb França la retirada de Roma de la guarnició. Però davant un nou intent de Garibaldi de conquerir la Ciutat Eterna, les tropes franceses hi hagueren de tornar el 1866. Poc després, el 1867, el beat Pius IX convocà el Concili mitjançant la butlla “Aeterni Patris”, un fet que no s’esdevenia des de Trento i que aparegué davant dels no catòlics com un desafiament de l’Església a la cultura moderna. Una de les reaccions a aquesta situació havia ocorregut a Barcelona, el 1866. El pietós llibreter Josep Maria Bocabella i Verdaguer hi fundà l’Associació de Devots de Sant Josep “per assolir de Déu per intercessió del Gloriós Patriarca el triomf de l’Església i l’alleujament en les seves tribulacions al bondadós i immortal Pius IX”. Gairebé cinquanta anys després, la mateixa Associació recordava la fundació com lligada “a les proves més horribles que pesaven sobre l’Església. (...) Bullien les idees de la revolució en tots i cadascun dels pobles europeus, i de la seva fermentació s’hauria d’aconseguir horrorosa collita. No escapava Espanya dels plans de la secta, sinó al contrari, estava molt directament compresa en ells. Els mateixos Estats Pontificis eren també joguina de la revolució. (...) Eren temps contraris diabòlicament a tot allò que fos Església de Crist. (...) Per això no és estrany que ploressin els cristians llàgrimes de sang. (...) Mentre feien bretxa a la porta Pia les bales de la revolució cosmopolita, el món catòlic sencer aixecava suplicant els braços al cel, mentre envoltava i defensava el Pontífex escarnit en els seus drets i propietats. (...) Ressò fidelíssim d’aquesta commoció (...) fou la flamarada que l’amor i el dolor inicià en el cor del senyor Josep Maria Bocabella i Verdaguer”. Un dels propagandistes del període inicial de l’Associació fou sant Antoni Maria Claret, qui s’hi inscriví el 1867.