La casa Batlló (1904-1906)

És la segona casa d’en Gaudí a l’Eixample i la primera al passeig de Gràcia. En realitat és la reforma d’un edifici preexistent, que li van encarregar el 7 de novembre de 1904 els propietaris, Josep Batlló i Casanovas i la seva esposa Amàlia Godó. Gaudí eixamplà el pati interior, canvia les façanes del carrer i del pati de l’illa, coronà l’edifici amb una coberta nova i refè els pisos, singularment el principal, habitat pels Batlló. Fou ajudat pels arquitectes Domènec Sugranyes i Josep Canaleta, per a la construcció; i pels arquitectes Joan Rubió i Josep Maria Jujol i els escultors Josep Llimona, Carles Mani i Joan Matamala, per a la decoració. Les obres van acabar el 1906. Gaudí dirigí personalment des de la vorera del passeig de Gràcia la col•locació de les peces de la façana, de superfície ondulant. És una gran composició pictòrica, rutilant a la llum mediterrània, que distribueix pel camp florit els ossos del festí del Drac, al llom del qual es clava la llança de sant Jordi. L’empunyadura d’aquesta llança és una creu bulbosa de quatre braços orientada segons els punts cardinals. Porta helicoïdalment els monogrames en or de les persones de la Sagrada Família: Jesús (JHS), Maria (M) i Josep (JHP). Els balcons representen calaveres i la tribuna, falanges dels dits. Els models de guix de tot això es van fer als tallers de la Sagrada Família. La casa té dos pisos de golfes, fetes de voltes amb arcs de maó de perfil parabòlic, a manera de costelles. Cada arc parabòlic arranca de l’extrem d’una bigeta de ferro del terra, que fa de tirant; una enginyosa novetat estructural que en Gaudí repetirà ampliada a les golfes de la Pedrera. La decoració del pis principal té molts detalls extraordinaris d’en Gaudí, com ara la llar de foc; els falsos sostres de guix amb relleu; la capella, amb un retaule de Llimona; els finestrals sobre el passeig de Gràcia i les altres finestres; els mobles del menjador; la ceràmica del pati interior; les baranes de l’escala i els paviments. La casa Batlló (1904-1906) és la culminació del barroc català de la casa Calvet (1898-1899). Gaudí allibera la seva inventiva de la rigidesa estilística i crea formes molt més orgàniques i mogudes, amb una policromia esclatant. Aquesta llibertat arquitectònica, aquest barroc personalíssim d’en Gaudí, arribarà a l’exuberància en la Pedrera (1906-1912), encarregada a en Gaudí per Pere Milà i Camps precisament durant una visita a les obres de la casa del seu amic Josep Batlló. És recomanable visitar les tres cases en aquest ordre. La revista de Madrid “Nuevo Mundo” del 14 de febrer de 1907 deia sobre els arquitectes modernistes catalans: «No llegando todavía a la perfección o por lo menos a la conciliación justa de lo bello, lo armónico y lo útil, ni constituyendo todavía sus obras la visión clara y precisa de una arte propio, es anuncio de abundantes aptitudes para llegar a esa meta gloriosa de la cual puede considerarse como más cercano al pintoresco y audaz Gaudí.» “Ilustració Catalana” contestava el 10 de març de 1907: «Els mateixos espanyols començan a rendirse a la realitat y s'ocupan y comentan, encara que molt a la lleugera, les obres del Domènech, Puig y Cadafalch, Sagnier, Gaudí y tants altres. (...) La casa Batlló (...), que tant extraordinàriament ha cridat l'atenció del públic, és plena de originalitat. No han deixat d'ésser discutides les obres d'aquest distinguit arquitecte, però aquesta ha merescut els honors de la crítica, dels iniciats i dels profans. (...) Sembla que a l'home que va alçant al cel el temple de la Sagrada Família, obra colosal que admira a tots, no l'hi hauria d'arribar la crítica de les seves obres; però'l nostre poble no te fré en certes coses, y fins en lo més intangible hi diu la seva, de lo que no se'n déu pas sentir molestat cap mica el seu autor, puix home de cultura y de món, sap donar el valor qu'es mereixen als judicis més o menys justos de l'opinió pública.»