L´Arquitecte de la Sagrada Familia

Anton Gaudí i Cornet nasqué al Baix Camp el 25 de juny de 1852. Fou un nen malalt, cosa que el privava d’anar regularment a classe a Reus i l’obligava a passar temporades al mas familiar de Riudoms, on captà la llum mediterrània i les imatges de la Natura, que ell sempre considerà la seva gran mestra.
D’altra banda, ajudant el pare al taller de calderer, aprengué les virtuts del treball i la transformació de les superfícies en volums, la qual cosa desenvolupà molt la seva imaginació espacial. Cursà el batxillerat als Escolapis de Reus.
Durant la Revolució Gloriosa de 1868 es traslladà a Barcelona per a estudiar Arquitectura, la seva gran passió. En fou un mal alumne, però passava hores a la biblioteca examinant fotografies de monuments orientals i freqüentava classes de Filosofia, d’Estètica i d’Història, així com els concerts, el teatre clàssic i modern, les lectures poètiques, les tertúlies intel•lectuals i les excursions a tots els paisatges i monuments de Catalunya.
L'estudiant Gaudí s’integrà al moviment de la Renaixença i esdevingué una de les seves grans figures.
Per tal de mantenir-se, treballava com a delineant d’enginyers i arquitectes, com Josep Fontserè, autor del parc de la Ciutadella; Francisco del Villar, restaurador de Montserrat; o Joan Martorell, arquitecte dels Jesuïtes, les Salesses i altres grans temples. El 1878, en acabar, el director de l’Escola va comentar: «Avui hem donat el títol d’arquitecte a un boig o a un geni».
Gaudí era conscient des de molt jove del seu paper de geni de l’art. Sabia que les seves idees no eren una repetició o la mera continuïtat d’allò que els arquitectes havien fet al llarg dels segles fins aleshores. L’arronsava, però, haver de ser el primer de la història en posar-les en pràctica. Ell havia estudiat i descobert les lleis geomètriques i constructives de la Natura —l’obra mestra del Creador— i volia realitzar el seu art amb aquestos mateixos models; és a dir, no copiant la Creació, sinó prosseguint-la, cooperant amb el Creador. És el que deia: L’originalitat consisteix a tornar a l’origen.

Conegué aleshores (1878) Eusebi Güell i Bacigalupi, empresari important i amb gran sensibilitat artística i social, que entengué Gaudí i s'en feu un dels millors amics i el client principal al llarg de la vida: les portes de la finca Güell (1884-1887), la casa Güell (1888), els cellers Güell (1895-1897), el xalet del Catllaràs (1905) i les dues obres més creatives de la maduresa de l’artista: el Park Güell (1900-1914) i l’església de la colònia Güell (1908-1917).

Gaudí, quan moriren el seu germà Francesc, la seva germana Rosa i la mare, adoptà la seva neboda òrfena Roseta i es feu càrrec del seu pare Francesc. Va sol•licitar matrimoni a la senyoreta Pepeta Moreu, obtenint carabasses. Altres dones passarien després per la seva vida, però Gaudí finalment no es va casar.
De jove, visqué molt de prop i estudià a fons els problemes de l’obrerisme i, sobre tot, les lamentables condicions de vida dels treballadors. Era el moment de la I Internacional, amb la tendència socialista de Marx i l’anarquista de Bakunin (que arrelaria més fortament a Catalunya). Gaudí fou arquitecte de la Cooperativa Mataronense (1874-1885), que propugnava resoldre el conflicte entre capital i treball unint-los en un sol element: l’obrer cooperativista. La Cooperativa Mataronense fou la primera fàbrica de Catalunya, i una de les primeres del món, propietat dels seus treballadors.

Als trenta un anys, el 1883, Gaudí fou encarregat de continuar les obres de la Sagrada Família, tot just encetades per un altre arquitecte. Hi traslladà el despatx i es compenetrà amb la finalitat religiosa i artística del gran temple. Durant quaranta i tres anys, fins a la mort, Gaudí hi esmerçà les energies a desenvolupar en aquest projecte totes les seves idees sobre estructura, forma i simbolisme, fent una síntesi perfecta amb formes racionals extretes de la Natura. 

Gaudí fou amic d’alguns clergues innovadors de les reformes socials i de la reforma litúrgica: el poeta mossèn Cinto Verdaguer; Joan Baptista Grau, bisbe d’Astorga, que li encarregà el palau (1887-1893); Enric d’Ossó, fundador de les Tereses, que li encarregà el col•legi central (1888-1889); Pere Campins, bisbe de Mallorca, que li encomanà la restauració de la seu (1903-1914); etc. Sobre les altres, hi destacà l’amistat amb Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, ideòleg i animador del moviment cristià de la Renaixença.
Gaudí va fer a la vegada que la Sagrada Família altres encàrrecs, grans i petits, no sols eclesiàstics o per a en Güell, sinó per a altres clients, com El Capricho (1883-1885), la casa Vicens (1883-1888), la casa Calvet (1898-1899), la casa Batlló (1904-1906), Bellesguard (1900-1909) i la Pedrera (1906-1911). 
La seva religiositat es va anar intensificant al llarg de la vida. Així, a la quaresma del 1894, als quaranta-dos, el dejuni de poc li causà la mort. El 1906, als cinquanta-quatre, es mudà a viure al Park Güell. Cada matí baixava caminant a la seva parròquia de Sant Joan de Gràcia per a participar en l’eucaristia i després continuava fins a la Sagrada Família. Cada tarda, en plegar, acudia a l’Oratori de Sant Felip Neri per fer les devocions personals i xerrar amb el confessor, el pare Lluís Maria de Valls. Amb la convicció que sense sacrifici és impossible fer una obra, es lliurà a una vida de penitència i pobresa voluntària.

Gaudí havia manifestat el desig de morir a l’hospital de beneficència cristiana, recollit com a un pobre més. Déu li va concedir aquest desig. El dilluns 7 de juny de 1926 un tramvia l’atropellà. En no ser reconegut i anar vestit senzillament, el portaren com a pobre a l’hospital de la Santa Creu. Tres dies més tard, envoltat dels seus amics, hi digué les darreres paraules: Amen. Déu meu! Déu meu! El funeral va ser una gran manifestació, que acompanyà les despulles des de l’hospital fins a la cripta de la Sagrada Família, on és enterrat.
.