L'Església a mitjans del segle XIX

Els historiadors actuals reconeixen un fort component religiós a la resistència popular de Catalunya a la invasió napoleònica (1808-1814). Nogensmenys, a la sortida de l’Antic Règim, l’Església constatà que existien zones àmplies de la població que no eren catòliques, o ho eren molt superficialment, i que, seguint les noves idees liberals i els canvis produïts per la industrialització, es van situar en contra d’ella. Hi contribuí també la crueltat i persistència de les guerres carlines. El 1835, per primer cop a la història de Catalunya, hi hagueren matances populars de frares i cremes de convents (que es repetiran al llarg del segle XIX i a principis del XX i culminaran en la gran persecució de 1936). La majoria dels eclesiàstics no gaudien ni de la formació intel•lectual ni de la clarividència de Balmes i participaren activament en la Primera Guerra Carlina (1833-1840), especialment el clergat baix. Per al seva banda, el govern liberal progressista suprimí els ordes religiosos i nacionalitzà els béns eclesiàstics. A Catalunya, van ser expulsats uns 2.100 frares i unes 1.300 monges. L’Església perdé un llast material immens, format per possessions acumulades durant disset segles. Això no afavorí en absolut, però, els pobres o els masovers d’aquestes finques, sinó un petit grup de burgesos no catòlics i sense escrúpols (estava penalitzat amb l’excomunicació) que les compraren a preus baixíssims a la subhasta pública. Com és lògic, els nous propietaris augmentares els rengles del enemics de l’Església. Vençut el carlisme per les armes, una part de la jerarquia i de la intel•lectualitat catòliques agafaren una posició de negociació amb els liberals –la majoria de bona fe, sobre tot els moderats-, superant la identificació entre absolutisme i catolicisme, i cercant la manera de prosseguir la seva missió espiritual en les noves condicions. La reacció espiritual i apostòlica dels catòlics fou extraordinària. S’inicià “l’edat d’or” de l’Església a Catalunya. En cap moment de la història com a la segona meitat del segle XIX hi ha hagut tants sants, beats i cristians en procés de beatificació, ni s’han fundat tantes institucions, singularment dedicades a l’ensenyament i la beneficència, algunes de les quals s’han estès arreu del món. Santa Joaquima de Vedruna fundà les Carmelites de la Caritat el 1826; santa Paula de Montalt, les Escolàpies, el 1829; Lluís Masmitjà, les Filles del Cor de Maria, el 1849; Pere Bach, les Felipnerises, el 1850; Josep Tous i Soler, les Caputxines de la Mare del Diví Pastor, el 1850; el beat Francesc Coll, les Dominiques de l’Anunciata, el 1856; la reusenca santa Maria Rosa Molas, les Germanes de la Consolació, el 1857; el beat Francesc Palau i Quer, els Germans i les Germanes Carmelites, els 1860-186; sant Josep Manyanet, els Fills de la Sagrada Família, el 1864, i les Missioneres Filles de la Sagrada Família, el 1874; santa Teresa Jornet, les Germanetes dels Ancians Desemparats, el 1872; sant Enric d’Ossó, la Companyia de Santa Teresa, el 1876; Caterina Coromina, les Josefines de la Caritat, el 1877; el beat Manuel Domingo i Sol, la Germandat d’Operaris Diocesans, el 1884; la venerable Rosa Ojeda, les Carmelites de Sant Josep, el 1900. A més, hi arrelaren molts instituts vinguts de fora. És el cas, entre d’altres, de les religioses de Jesús-Maria, fundades a Lió el 1818 i establertes a Catalunya el 1850. D’altra banda, una gernació de missioneres i missioners catalans s’espargiren arreu del món, com sant Pere Almató (màrtir a Tonkin el 1861) Podem afirmar que l’Església emprengué la cristianització en profunditat de la nova societat, especialment a través de la família i de l’escola. Hi guanyà l’amistat de la majoria de l’alta burgesia –que n’havia estat el principal enemic des de la Il•lustració- i de les classes mitjanes, deixant una minoria en mans de la maçoneria. Hi quedà pendent, com a tota Europa, la gran majoria del proletariat. El procés va ser molt afavorit per la signatura del Concordat entre Isabel II i el beat Pius IX, el 16 de març de 1851. El papa legitimava davant els catòlics la monarquia liberal moderada i els autoritzava a col•laborar-hi –sense per això desautoritzar els carlins-. El concordat aixecava l’excomunicació als burgesos que havien comprat béns desamortitzats, la donava per bona a canvi d’un pressupost estatal per al clergat mentre l’Església no trobés un sistema d’autofinanciació, obria el retorn dels ordes religiosos dedicats a l’ensenyament i a la beneficència, permetia l’Església adquirir i posseir béns i potenciava la reobertura dels seminaris i la creació en aquelles diòcesis on no n’hi hagués. Alguns d’aquests seminaris es doblaren en un col•legi, amb la qual cosa educaven simultàniament i en estreta relació els futurs eclesiàstics i els seglars que es preparaven per anar a la universitat i constituir les élites de la nova societat. El nombre de seminaristes cresqué enormement i determinats seminaris, com el de Vic, pujaren el nivell acadèmic fins esdevenir institucions intel•lectuals de gran volada. Hi aparegueren figures de primera línia cultural al país com Balmes, Claret, Verdaguer o Torras i Bages.