El gener de 1887, Gaudí va ser cridat a Astorga per Mons. Joan Baptista Grau i Vallespinós, que acabava de veure cremar el palau episcopal. El doctor Grau va establir provisionalment la seva residència en el Seminari Diocesà i, no havent arquitecte a la diòcesi, va cridar Gaudí. Ambdós eren de Reus, s'havien tractat durant les obres de la capella de Jesús i Maria de Tarragona i a través de la Catalanista, i participaven en la vida cultural barcelonina. Gaudí va quedar molt reconegut al seu paisà Mons. Grau per haver-se encordat d’ell. Li va escriure el 8 de febrer de 1887 per manifestar-li la seva gratitud i advertint que estava molt enfeinat amb la Sagrada Família i amb la casa Güell, i que no podria viatjar a Astorga fins acabar la morada del seu ric admirador. Li va enviar, doncs, un qüestionari per conèixer per carta les dades indispensables per al desenvolupament del projecte. En la correspondència que entaularen, per exemple, el prelat li va comunicar que a Astorga s'utilitzava la pedra artificial, cosa a la qual Gaudí va contestar que era pròpia d'edificis d'insignificant importància, i valia més la pedra sense picar o el maó que la pedra d'imitació, o tractaren del fred d'Astorga i la necessitat de calefacció. Gaudí sempre aprenia de l'experiència, i a la torre del seu amic Eusebi Güell "van despertar un matí congestionats tots els individus de la seva família, i al seu senyor sogre, don Antonio López, va costar algunes hores fer-lo tornar en si", perquè el sistema de calefacció no tenia el complement d'un sistema de ventilació. L'arquitecte, per a qui la primera condició d'un edifici era la seva ubicació harmònica en l'entorn natural i urbà, va demanar fotografies de la veïna catedral i les principals construccions de la ciutat. Gaudí va trigar pocs mesos a fer els plànols del palau episcopal d'Astorga. El juliol de 1887 els va enviar per correu i el doctor Grau es va afanyar a remetre un telegrama: "Agraden moltíssim. Enhorabona. Espero carta ". La identificació entre ambdós reusencs va ser total en l'aventura que emprenien. El pressupost pujava a 150.000 pessetes. En virtut del concordat, corresponia pagar al Govern de S. M., i per això era preceptiva l'aprovació de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, cosa que suposava un llarg tràmit. L'Acadèmia va decidir passar el projecte a informe el 14 de novembre de 1887. Designaren com a ponent el Marqués de Cubas, l'autor de la catedral madrilenya de l'Almudena, que, atesa la seva reduïda formació tècnica i pitjor gust artístic, era clarament de les persones menys idònies per entendre la revolució tècnica i la genialitat artística del jove arquitecte Gaudí . Així, l'informe de l’Acadèmia, emès el 24 de febrer de 1888, és un judici fet amb parcialitat, molt desfavorable, que desaprova el projecte de Gaudí per debilitat en les cobertes, oblits de fusteria, estretor al fossat, deficiències en les voltes del soterrani, estretor de les escales, errors en el càlcul del pressupost, etc. Curiosament, sí que els semblen raonables els honoraris proposats, tenint en compte que l'arquitecte resideix en una ciutat llunyana. Gaudí va modificar el seu projecte i el gener de 1889 el Marqués de Cubas, com a ponent de l’Acadèmia, va fer noves observacions. Exigia posar més mesures contra incendis i parallamps a la coberta central; ampliar el fossat i fer un pla de detall de la resistència mecànica, ampliar les escales, i suprimir els intercolumnis de les rotondes angulars; i deia que les voltes aplanades dels soterranis no són estables. Gaudí va respondre que ja hi havia prou amb els quatre parallamps de les torres, que no era necessari ampliar ni els fossats ni l'escala, en tot cas substituir la barana de pedra per una de ferro, que podia suprimir algunes columnes de les rotondes i que les voltes del soterrani era perfectament estables. L'Acadèmia va contestar exigint un plànol de les cobertes, ampliar el fossat i les escales, suprimir els intercolumnis i reformar les voltes del soterrani per fer-les estables, ja que els càlculs de Gaudí eren erronis! Per tot això, l'Acadèmia va acordar retornar per segona vegada el projecte al seu autor, perquè fes les modificacions que se li manaven. Gaudí es va sentir molt contrariat, d'una manera especial, i així ho va confiar per escrit al doctor Grau. Però llavors era governador del Banc d'Espanya don Pío Gullón, astorgà fervent, a qui va acudir l’infatigable prelat en busca d'ajuda. El cacic, després de fer llargues i laborioses gestions en els ministeris, va poder enviar el febrer de 1889 un entusiasta telegrama a Astorga anunciant l'aprovació definitiva per part de l'Estat del projecte i del seu finançament. A finals d'abril, Gaudí va rebre el dictamen de l'Acadèmia i, per amistat amb el doctor Grau, va fer les modificacions en el seu projecte i va tornar a enviar-lo. Per contrast, a Astorga sorgiren nous problemes burocràtics amb la subhasta de les contractes, que l'optimisme i la tenacitat del doctor Grau vèncer. Anton Gaudí es va decidir a viatjar a Astorga el mes de juny. El doctor Grau el va allotjar amb ell, al Seminari. L'arquitecte va patir una gran decepció: Astorga no era en absolut la ciutat que havia imaginat a partir de les cartes del bisbe, i tot el país estava sumit en un subdesenvolupament patent. D'altra banda, en l'imaginari col lectiu d'una certa Espanya profunda els catalans eren equivalents als jueus: una raça menyspreable que encarnava els contravalors de l'espanyol de bé, com l'afició als diners o l'amor al treball, i que amb la seva llengua particular s'infiltra en tots els ressorts de la pàtria -la nació catòlica- per destruir-la des de dins. Presencià fins i tot un canvi d'impressions molt dificultós entre Mons. Grau i el seu vicari, i l'hostilitat del capítol. Hom criticava obertament l'alt dispendi que suposaria dur a la pràctica el seu projecte. D'altra banda, el doctor Grau va ensenyar a Gaudí el projecte que havia fet un canonge aficionat a l'arquitectura, d'influència postclàssica, a base d'horitzontals i verticals. El bisbe va demanar-ne l'opinió a l'arquitecte, qui va comentar que abundaven molt les paral•leles, i que si aquestes eren línies que s'estudiaven en geometria, també eren un aparell de gimnàstica, que servia per fer planxes. Finalment, es va fixar la festa de l'onomàstica del bisbe, 24 de juny de 1889, per posar solemnement la primera pedra. Gaudí hi va romandre més de dos mesos. Passejava per les muralles, meditava sota les voltes de la catedral, recorria els voltants, captant la immensitat d'aquell erm sec, aïllat per les muntanyes. I va decidir refer els plànols. "Cal -deia al prelat- reformar-los, ja que tot ha de ser reflectit en la mansió que V. I. espiritualment governi ". Durant la seva estada del Seminari, va fer uns nous plans, que incorporaven totes aquestes impressions obtingudes "in situ". I va recórrer pràcticament tota la diòcesi, buscant pedreres de granit, sorrals, calç, guix, pissarra, fusta, ceràmica, maons, ferrers, etc. Volia que les obres del palau contribuïssin a l'aixecament econòmic del país, i així va escollir els materials perquè només haguessin de portar de Catalunya el mínim imprescindible.