Quan Gaudí va néixer, el 1852, Catalunya comptava una població d’uns 1.600.000 habitants, en constant creixement autònom, sense una immigració significativa; al contrari, molts catalans emigraven a Cuba i a altres països americans. L’alimentació havia millorat al llarg del segle; l’última fam amb morts per inanició havia estat el 1812, en plena guerra napoleònica. Les epidèmies de verola, tifus i còlera eren constants, però cada vegada menys greus. La mortalitat infantil era aproximadament del 50% i l’analfabetisme rondava el 40%. La població rural disminuïa progressivament, mentre creixia la ciutat de Barcelona, que passava ja dels 200.000 habitants i continuaria augmentant acceleradament durant la vida de Gaudí. El 1854 es van enderrocar les muralles i el 1859 es va aprovar el pla urbà de l’Eixample ideat per Idelfons Cerdà. Barcelona, resultat de l’esforç comú dels catalans, acumulava les energies materials i espirituals de totes les comarques del país; fonia com un gresol la Catalunya de muntanya, que baixa dels Pirineus, i la del litoral, banyada per la Mediterrània. Aspirava a tornar a ser la capital europea que havia estat en la Baixa Edat Mitjana, de la mà de la seva burgesia emprenedora, l’edifici més emblemàtic de la qual era el Gran Teatre del Liceu, inaugurat el 4 d’abril de 1847. El nivell de vida de Catalunya era superior al d’Espanya, que quedava al marge de la industrialització, i semblant al de França. Balmes escrivia el 1843: "Catalunya és l’única província que participa plenament parlant del moviment industrial europeu. (...) Quan es passa de Catalunya a l’estranger res no s’observa que no sigui una espècie de continuació del que allà s’ha vist; es diria que el viatge es fa dins de la mateixa nació, d’una a una altra província; però en sortir del Principat cap a l’interior d’Espanya llavors sembla que en realitat s’ha deixat la pàtria i s’entra en països estranys". La primera màquina de vapor de Barcelona s’havia instal•lat el 1833. El carbó s’importava d’Anglaterra i el cotó dels Estats Units d’Amèrica; els obrers procedien del camp català i els primers capitals invertits eren dels propietaris rurals o de les classes mitjanes urbanes, o havien estat obtinguts en negocis colonials a Cuba. El Banc de Barcelona va ser fundat el 1844. El primer ferrocarril s’havia inaugurat entre Barcelona i Mataró el 1848. El cens de 1850 comptava 37.301 telers. Entre 1850 i 1854, la importació de cotó va oscil•lar entre 15.000 i 16.000 tones anuals, i hi treballaven 54.800 teixidors i 18.200 filaters. Amb menor dimensió, s’hi desenvolupaven les indústries metal•lúrgica, química, elèctrica i del suro. També en l’agricultura es produïen canvis tècnics i econòmics. Hom introduïa transports, màquines –l’arada moderna, que va substituir la romana-, adobs i nous cultius; i hom emprenia grans obres hidràuliques, com el canal d’Urgell, acabat el 1861, que van duplicar la superfície irrigada. Es tractava d’una autèntica revolució, que provocava grans canvis no solament demogràfics, sinó també socials i culturals. D’ella van sorgir nous grups: a) Una alta burgesia (no s’utilitzarà aquesta denominació fins a la Revolució de 1868) industrial i financera -els Girona, Güell, Comillas, Batlló, etc.–, que vivia a Barcelona. b) Una amplíssima burgesia mitjana -coneguda històricament com "burgesia catalana" i formada per molts milers de famílies- que empalmava amb els propietaris rurals (els quals encarnaven el model "idealitzat" del país) i les classes mitjanes urbanes reciclades. c) Al costat de la burgesia industrial i comercial, es desenvolupava una burgesia professional i intel•lectual: metges, advocats, arquitectes, professors, etc., que exercirien la professió universitària. d) Un nombrós proletariat, molt semblant al de la resta d’Europa, amuntegat als suburbis en condicions precàries. A Barcelona hi havia uns 54.000 obrers, dels quals hom podia considerar educats i ben vestits 6.500; i la resta eren "miserables", sense feina fixa. A les altres ciutats industrials, com Reus, la situació era pitjor. e) Finalment, a Cuba i a Puerto Rico -les úniques colònies que havia conservat la Monarquia Espanyola després de la recent emancipació americana- era legal l’esclavitud. A Cuba augmentava constantment -amb la intervenció eficaç d’alguns propietaris i traficants catalans-, fins que les persones de color van assolir la tercera part de la població. Als veïns Estats Units, Abraham Lincoln va ser elegit president el 1860 i, després de la guerra de Secessió (1861-1865), es va abolir l’esclavitud. Simultàniament, desapareixia l’hegemonia dels grups que des de l'Edat Mitjana havien marcat la vida social del país. L’aristocràcia s’havia integrat a la Cort de Madrid. Els agricultors benestants i els menestrals més emprenedors es convertien, mitjançant l’estalvi, el treball constant i l’esforç, en nous empresaris. La resta passava a engrossir les files del proletariat. Aquest procés -des del pagès o l’artesà fins a l’obrer o el burgès- durava dos o en general tres generacions, amb també dos salts geogràfics: del poble a la capital de comarca, i d’allà a Barcelona. En resum, Gaudí va néixer en l’època de la Revolució Industrial: de l’emergència de la burgesia i de la formació del proletariat, de l’èxode del camp i del creixement de la gran ciutat. L’estratègia de la família Gaudí i Cornet, amb cultura però sense capital, seria vendre el patrimoni i fer grans sacrificis per dotar els fills barons (Francesc i Anton) de carrera universitària i, amb aquesta palanca, emigrar a Barcelona.