Gaudí començà la Sagrada Família per motius profesionals i no pas per un pensament religiós

La tardor del 1883 Gaudí acceptà l’encàrrec de continuar la Sagrada Família. Els sis anys següents, fins a finals de 1889, acabà la cripta, iniciada pel primer arquitecte, Francisco de Paula del Villar. Mentrestant, projectà la basílica superior i el 1886 es comprometé amb el promotor, Josep Maria Bocabella, a realitzar-la en deu anys.

El jove arquitecte passava aleshores l’etapa irreligiosa de la seva vida, que havia arrencat a l’adolescència i acabà a Astorga, gràcies a l’amistat personal del doctor Joan Baptista Grau, iniciada l’estiu del 1889 i finalitzada tràgicament la tardor del 1893 amb la mort accidental del bisbe. En Gaudí, doncs, no acceptà l’encàrrec de dissenyar i construir la basílica de la Sagrada Família per una motivació personal religiosa. No hi havia en ell un pensament religiós. Aleshores, el moment inicial i els primers anys, es tractava només d’un encàrrec professional.

Era un encàrrec que li plaïa força. 

El jove arquitecte era de família pobre i de poble, sense relacions a Barcelona. D’ençà que havia obtingut el títol d’arquitecte, havia posat molt d’esforç a iniciar i consolidar la seva carrera professional, presentant-se a concursos, fent les petites feines que li sortien i treballant dur com a ajudant de Joan Martorell. 

Havia anotat al seu dietari, el 20 de març 1879:

Es preciso, para formarse clientela y un nombre, hacerse pagar en lo que valen los trabajos.

I, conscient de la seva vàlua professional, havia decidit no aplicar la tarifa que la Real Academia de Bellas Artes de Sant Fernando prescrivia per als arquitectes de l’Estat Espanyol, sinó la tarifa alemanya, més alta.

La Sagrada Família era el primer gran projecte que li arribava. Li permetia d’establir-se com a professinal independent.

Dissenyà per a l’Associació de Devots de Sant Josep un temple grandiós, amb un valor artístic excepcional. El pressupost de 3.600.000 pessetes —vint vegades el que costava fer una parròquia a Barcelona—  i el termini d’execució de deu anys, li permetrien lluir el seu talent i guanyar  diners, que necessitava per al tren de vida que portava.

En acabar-lo, als 44 o 45 anys, el client, l’Associació de Devots de Sant Josep, quedaria molt satisfet. I ell seria un arquitecte famós i un home ric, amb les 288.000 pessetes que li correspondrien d’honoraris. 

Les coses anaren diferents i en Gaudí esmerça tota la vida en la construcció de la basílica de la Sagrada Família, que deixà inacabada.

Els últims anys, a partir de 1915, formà uns quants arquitectes joves perquè poguessin continuar les obres de la basílica en el futur. Isidre Puig i Boada, Josep Francesc Ràfols, Joan Bergós, Cèsar Martinell, Lluís Bonet, entre altres estudiants dels darrers cursos d’arquitectura, anaren sovint a la Sagrada Família a aprendre directament d’en Gaudí.

Per a ells, resultava difícil capir que aquell ancià profundament pietós havia viscut una joventut irreligiosa.

En Gaudí acollia tots amb gran afecte, però de seguida, més enllà de les lliçons d’arquitectura, establí una relació personal amb Cèsar Martinell i Brunet, tal vegada perquè era del Camp de Tarragona, i amb el lleidatà i molt catòlic Joan Bergós i Massó.

Martinell, dotat per a la historia, esdevingué  el cronista i el futur biògraf del mestre, qui li explicava documentalment la seva vida professional, obrint i comentant el seu meticulós arxiu.

Bergós fou, però, qui es convertí en el confident privilegiat de don Anton. Dins la Sagrada Família, s’havia instal·lat a l’obrador mateix d’en Gaudí i el mestre volia que fos el testimoni de les seves converses amb les visites: els amics, els turistes, els treballadors de la obra, etc. És més: acompanyava l’ancià arquitecte a les exposicions, conferències, reunions i concerts i, sobretot, al passeig de cada diumenge al matí fins a l’escullera del port. Aquestes caminades constituïen normalment un llarg monòleg de don Anton, on parlava de tot menys d’arquitectura. Això i contemplar el mar el descansava.

En Gaudí traspassà el 10 de juny de 1926. Tothom esperava els primers esbossos biogràfics, singularment els de Cèsar Martinell i de Joan Bergòs.

Al número de juliol del 1926 de la Revista de Catalunya, Martinell publicà l’article «Antoni Gaudí». Posava en boca de l’arquitecte aquest comentari als inicis de la Sagrada Família:

Què més pot desitjar un arquitecte, que encarregar-se d’un gran temple?

En Gaudí no pensaba aleshores en els destijos d’un arquitecte cristià, sinó en els desitjos d’un arquitecte: satisfer el client, adquirir fama i guanyar diners. 
Havia acceptat l’encàrrec de la Sagrada Família amb una mentalitat diferent de la del seu predecesor. Francesc de Paula del Villar, catòlic exemplar i en el cim de la seva carrera d’arquitecte, s’havia ofert, sense que l’Associació de Devots de Sant Josep li ho hagués demanat, a fer gratis el projecte del temple i la direcció de les obres. Era una donació que feia per amor a Déu i a l’Església, per amor als homes, mogut per la seva fe cristiana.

Passà un temps de la mort d'en Gaudí fins que aparegué un Anuari dels Amics de l’Art Litúrgic, el de1926-1928, publicat amb llicència eclesiástica —això és, amb censura prèvia del bisbat de Barcelona— pel Cercle Artístic de Sant Lluc, l'entitat que agrupava els artistes catòlics. Joan Bergós hi publicà el seu «Antoni Gaudí». Deia textualment (p. 94):

Començà el temple endut més de l’afer tècnic i artístic que no pas de la fe.

El confident dels darrers anys del mestre concloïa amb la següent expressió, que a més de precisa i bella, acceptem com a exacta: 

El camí  de l’obra i el de l’home començaven paral·lelament. 

De dalt a baix: Joan Baptista Grau, Francisco de Paula del Villar, la Sagrada en iniciar-se la basílica superior, Cèsar Martinell i Joan Bergós