La Revolució de setembre de 1868 derrocà Isabel II, que partí a l’exili acompanyada del seu confessor, sant Antoni Maria Claret. S’obrí un període constituent, governat pel general Joan Prim, que assajà reformes mai vistes a l’Estat espanyol: el sufragi universal masculí, l’abolició de l’esclavitud, la llibertat de cultes, la unitat monetària i el liberalisme econòmic, la llibertat de premsa, l’abolició del servei militar, el federalisme, la reducció del treball infantil, el desenvolupament legal del moviment obrer... Durà sis anys, amb tres períodes: govern provisional del general Prim ( octubre 1868- desembre 1870), monarquia constitucional d’Amadeu I (gener 1871- febrer 1873) i Segona República Espanyola (febrer 1873 - desembre 1874). La Revolució de 1868 va tenir a Catalunya un fort component antiborbònic. A Barcelona, s’assaltà el símbol de la seva repressió, la Ciutadella, que seria enderrocada i transformada en parc. A les primeres eleccions amb sufragi universal masculí, guanyaren els republicans federals. Pretenien encaixar Catalunya dins del nou estat democràtic lleialment, sense renunciar a la seva singularitat i recuperant part del seu autogovern. Aspiraven a una república federal ibèrica, que incloïa Portugal i Cuba. En aquells moments, les úniques repúbliques que hi havia eren la Confederació Helvètica i els Estats Units d’Amèrica, que n’eren els models dels catalans. Però a Espanya guanyaren els monàrquics, i les Corts aprovaren una nova constitució monàrquica, unitària i centralista. Com a reacció, va haver a Catalunya un aixecament republicà el setembre de 1869, d’uns 8.000 homes armats. L’1 d’octubre, la ciutat de Reus –entre altres- proclamà la República Democràtica Federal, enmig d’una gran festa pacífica. S’hi constituí una Junta Revolucionària que convidà tot el poble espanyol a sumar-s’hi, cosa que no aconseguí. També va ser la primera ciutat de l’estat que instituí el matrimoni civil i que inscriví civilment un nadó. Simultàniament, havia començat la guerra de Cuba entre els insurrectes i l’Estat espanyol, que va tenir fortes repercussions a Catalunya, degut als grans interessos comuns fruit de l’emigració catalana a les Antilles i al reclutament de soldats catalans per part del govern espanyol per enviar-los a l’illa a sufocar la insurrecció. Així, el març de 1870 hi hagué al pla de Barcelona un motí contra el servei militar, per reprimir el qual la vila de Gràcia va ser bombardejada. Joan Prim hagué de buscar un rei fora de la família Borbó. Hi renunciaren a la Corona espanyola els candidats portuguès i alemany, deixant només l’opció d’Amadeu de Savoia, fill de Víctor Manuel II, l’Usurpador al Papa dels Estats Pontificis i àdhuc la ciutat de Roma, la qual cosa provocà un gran escàndol de l’opinió pública catòlica de Catalunya i d’Espanya. Joan Prim i Prats va morir assassinat el 30 de desembre de 1870, un dia abans de l’arribada del flamant Amadeu I. Gaudí sempre va elogiar Prim com a governant. Deia molts anys després, el 1917: “De no tenir una tan desgraciada fi, hauria senyalat camins de salvació a la desventurada Espanya”. I el 1921 repetia els elogis, comparant les constitucions polítiques amb els projectes arquitectònics i considerant que Prim, com a governant, feia immortal el nom de la ciutat de Reus. Al deixeble Cèsar Martinell, li deia que “Prim vegué la situació política del seu temps millor que ningú”. L’abril de 1872 esclatà la Tercera Guerra Carlina. El pretendent Carles VII va prometre que, si guanyava, tornaria als catalans, valencians i aragonesos els furs abolits per Felip V. A Catalunya, els carlins eren més forts que abans, i conqueriren ciutats que mai no havien estat seves en les dues guerres anteriors. Així, el 30 de juny de 1872 entraren a Reus, i una de les batalles tingué lloc al carrer de Sant Joan, davant la caseta dels Gaudí. Amadeu I –que havia visitat Reus l’11 de setembre de 1871- va abdicar. L’11 de febrer de 1873 es proclamà la Primera República Espanyola. A Espanya va ser vista com una ingerència i imposició dels catalans en la governació d’Espanya, i la premsa de Madrid tornà a manifestar i atiar una altra vegada la catalanofòbia més virulenta. Per desacreditar la República, la presentaven com una empresa catalana. Dins Catalunya, nogensmenys, continuava la guerra civil. El 25 de juliol de 1873, els carlins entraren a Riudoms, d’on van ser foragitats per una columna de voluntaris de Reus. Tot passà molt a prop del Mas de la Calderera. La burgesia catalana –grup social en el qual els Gaudí i Cornet volien que els seus fills se situessin, mitjançant els estudis universitaris- s’anà desmarcant a poc a poc del Sexenni democràtic. Es mostrà contrària a iniciar l’abolició progressiva de l’esclavitud a Puerto Rico (on hi havia molt pocs esclaus i era un pròleg experimental del que passaria a Cuba, on hi havia centenars de milers, molts d’ells propietat de catalans) i a la implantació gradual del lliurecanvi. A mida que passava el temps, molts s’espantaren del poder de les organitzacions obreres i de la impossibilitat del règim democràtic de guanyar als carlins i als independentistes cubans. Per això, finalment donaren suport entusiasta al desembarcament triomfal del fill de l’ex-reina Isabel II, Alfons XII, a Barcelona el 7 de gener de 1875, amb què s’iniciava la Restauració.