El Sexenni democràtic va legalitzar les organitzacions obreres, clandestines durant el regnat d'Isabel II. Així, a finals de 1869 es va estructurar el sindicat cotoner, anomenat "Les Tres Classes de Vapor" (teixidors, filadors i jornalers), de caràcter moderat i que, amb més de vuit mil afiliats, era el més gran de Catalunya. Les tendències principals eren dues: el marxisme i l'anarquisme. Els marxistes pretenien conquerir l'estat per instaurar-hi la dictadura del proletariat, mentre que els anarquistes pretenien simplement fer-lo desaparèixer. A més, hi havia diversos moviments "utopistes", com per exemple els cors de Clavé o el cooperativisme. Aquest últim pretenia resoldre el conflicte entre capital i treball mitjançant la seva fusió en un únic element: l'obrer cooperativista. Cap al 1840 havien nascut a Catalunya les primeres Caixes de Resistència, destinades a construir fàbriques explotades pels propis obrers. La primera d'aquestes societats cooperatives en constituir-se va ser La Obrera Mataronense, composta de 246 socis, l'1 de juliol de 1864, a partir de la Caixa de Resistència de Mataró. Va tenir grans dificultats, com no trobar un notari que volgués fer l'escriptura i l'epidèmia de còlera de 1865. La Revolució de 1868 va reconèixer les societats cooperatives i el 1869 va començar la seva activitat, amb 105 socis, dirigida pel resusenc Salvador Pagès. El juny de 1870 es va desenvolupar a Barcelona el Primer Congrés Obrer, que era alhora el quart l'Aliança Internacional de Treballadors, més coneguda com la Primera Internacional, fundada per Marx a Londres el 1864. Hi van participar totes les tendències, inclosa la societària moderada, a la qual pertanyia Salvador Pagès, gerent de La Obrera Mataronense. Pagès va fer diversos discursos extremadament moderats, amb rivets moralistes, oposant-se a la lluita de classes i a les vagues, i proposant que els diners que es perden en una vaga es destinin a millorar la producció. "Per què no invertir en els tallers en comptes de perdre-ho tot en una vaga?", es va preguntar. El Congrés va rebutjar el cooperativisme i el mutualisme com a via d'emancipació de la classe obrera. Dins de la Primera Internacional, la secció catalana, de la mà del president del Congrés, Rafael Farga i Pellicer -que pertanyia al cercle íntim personal de Bakunin- i altres dirigents, va optar gairebé unànimement pel corrent anarquista de Bakunin, que subsistia com a facció semisecreta, amb l'oposició de Karl Marx. A més, la secció catalana de la Primera Internacional va ser contrària a la creació d'un partit polític, preferint l'apoliticisme. A començaments del 1873, tenia uns vint mil afiliats. El 1874, Pagès es va desentendre completament de la Internacional, ja que els anarquistes havien inclòs definitivament els obrers cooperativistes en la llista dels seus enemics. Benet XVI ha assenyalat a la seva encíclica "Deus Caritas est" (2006) que els catòlics no disposaven llavors de cap orientació de l'Església sobre "el canvi radical en la configuració de la societat, en la qual la relació entre el capital i el treball es va convertir en la qüestió decisiva. (...) Els mitjans de producció i el capital eren el nou poder que, estant a les mans de pocs, comportava per a les masses obreres una privació de drets contra la qual havien de rebel•lar-se. S'ha d'admetre que els representants de l'Església van percebre només lentament que el problema de l'estructura justa de la societat es plantejava d'una manera nova".