El Capricho (1883-1885)

El 1883, l’indià Máximo Díaz de Quijano encarregà a Gaudí un xalet a Comillas, al costat del palau de Sobrellano. Antoni Gaudí tenia aleshores 31 anys, plens d’optimisme, poesia i amor a la vida, quan acceptà l’encàrrec de la Sagrada Família. Pot ser per això, com ha senyalat el professor Bassegoda, en Gaudí trobà per a El Capricho solucions prodigioses. Díaz de Quijano era un músic amateur, i per això pensem que el nom de El Capricho respon, traslladat a l’arquitectura, a com s’utilitza en música per designar peces que no segueixen les regles i amb variacions de ritme segons un caprici personal. En Gaudí s’inspirà clarament en el projecte d’Embarcador (1876) que va fer a l’Escola, només que a El Capricho hi ha una sola torre en lloc de dues. També presenta en conjunt i en molts dels elements grans similituds amb la casa Vicens, que en Gaudí construïa simultàniament a Gràcia, entre 1883 i 1888. El Capricho mesura 15x35 metres i s’adapta al desnivell del terreny, amb un semisoterrani, la planta noble i unes golfes. El Capricho tenia forma de U, que resguardava del vent del Nord en el seu forat, orientat al Migdia, un gran hivernacle, on Máximo Díaz de Quijano aclimatava les plantes que li portaven d’ultramar. Tancaven el petit jardí uns pilons amb testos a sobre, com els que el mateix Gaudí faria molt després als viaductes del park Güell. L’hivernacle era la peça central de la casa, a la qual s’adossaven la resta d’habitacions. Una solució de pati central que dóna llum des de dins a un interior d’entrada intencionadament fosca, agafada de l’arquitectura àrab i mudèjar, tan valorada per en Gaudí i pels arquitectes modernistes de la seva generació. El saló n’és la peça principal. Agafa tota l’altura de l’edifici i té finestres de guillotina; en els contrapesos tenen unes campanes tubulars, cada una amb un to diferent, que sonen agradablement en tancar-se i obrir-se. Tot és obra del capriciós poeta Gaudí, com els cels rasos i teginats d’inspiració mudèjar, les aplicacions de ceràmica o les petites llars de foc. El joc d’escales que porten al semisoterrani i la de cargol que condueix a la torre està molt ben resolt, palesant la gran habilitat d’en Gaudí amb els desnivells, apresa estudiant el diccionari de l’arquitectura gòtica de Viollet-le-Duc. A l’exterior, Gaudí barreja el maó amb la pedra i la ceràmica vidriada el motiu de la qual es la flor i les fulles de gira-sol, produint una agradable combinació amb el verd intens del paisatge de Comillas. Les cobertes originals, avui desaparegudes i desfigurades, eren de ceràmica vidriada. Les xemeneies que rematen les cobertes són també profundament originals. L’element més destacat de El Capricho és la torre, tota ella revestida de rajoles amb el gira-sol, les mateixes que en Gaudí utilitzà a la terrassa de la casa Vicens. Termina en una corsera similar a la del celler del Garraf i un templet sostingut per quatre columnes de ferro colat, amb una graciosa barana. Diaz de Quijano i Gaudí no es van conèixer personalment. En Gaudí no va ser mai a Comillas. De l’execució de les obres se n’encarregà el seu amic i company de promoció Cristòfor Cascante i Colom. Com Gaudí, Cascante era ajudant de Joan Martorell, i a partir de 1882 era a Comillas per dirigir les obres del palau de Sobrellano i del Seminari, projectats per Joan Martorell. Cascante va disposar d’un model i uns plànols molt detallats de Gaudí, a qui consultava tots els dubtes per carta. Actualment, El Capricho és un restaurant propietat d’una empresa japonesa.