Carles Sentís i Anfruns

Carles Sentís i Anfruns (Barcelona, 9-XII-1911 - Barcelona, 19-VII-2011) va ser un periodista i polític que va cobrir amb les seves cròniques alguns dels principals esdeveniments del segle XX: les campanyes de De Gaulle a l’Àfrica, l'alliberament del camp de concentració de Dachau, el Judici de Nuremberg, la creació de l'ONU, etc. El seu avi Jaume Sentís i Gran era el metge de Riudoms, el seu oncle avi Eusebi (1851 - 1921) n’era el farmacèutic i el seu oncle avi Gaietà (Riudoms 1846 - Tarragona, 1922) hi va ser company de jocs infantils d'Antoni Gaudí. Gaietà Sentís i Gran va ser ordenat sacerdot el 1868 i va marxar a Lleó com a canonge i vicari general des de 1876 a 1898. Vivia amb la seva neboda Gertrudis i, quan Gaudí viatjava a Lleó per construir la casa dels Botines, s'allotjava amb ells. A Barcelona, a casa dels Sentís, hom hi rebia amb freqüència la visita de l'oncle Plàcid Sentís i Vilanova, germà del pare, que vivia a Riudoms. Quan venia a la capital, dinava amb Antoni Gaudí a la Sagrada Família. Després, prenia un taxi per anar a casa del seu germà i demanar que si us plau li fessin un parell d'ous ferrats. Venia amb fam, perquè el dinar amb Gaudí havia consistit en una dieta molt frugal, finalitzada amb fruits secs, especialment avellanes, idolatrades per la gent de Riudoms. Carles Sentís i Anfruns no va conèixer en Gaudí. Tenia 14 anys el dia de la seva mort, el 10 de juny de 1926. El pare el va agafar amb els seus germans i van anar a l'Hospital de la Santa Creu. Explicava així la seva experiència: "A la capella ardent no havia flors ni altres ornamentacions que les religioses. Gaudí jeia al costat mateix del dipòsit de cadàvers. (...) No va quedar desfigurat perquè el tramvia l’empenà i va morir del cop, però no va anar a parar sota les rodes. Vestia un vestit fosc, que en absolut era esparracat, com s'ha dit, sinó simplement descuidat. Perquè estava torrat pel sol i l'aire de les bastides de la Sagrada Família, el seu color no tenia la pal•lidesa de la cera. Era d’un gris rogenc. En contrast amb la seva barba i cabelleres blanques, el to de la pell li donava com un cert resplendor. Davant de la capella ardent ens vam aturar tot just per a una oració, ja que hi havia molta gent. El temps suficient per veure la imatge que per sempre em va quedar gravada d'un home a qui no havia vist mai. Tenia un aspecte de descans que no evocava que la seva defunció l'hagués provocat un atropellament. " I afegia com a comentari: "Si Gaudí hagués patit l'accident avui, s'hagués salvat. I el greu és que penso que també hagués pogut sobreviure si no hagués estat víctima de la poca cura i escassa professionalitat de la gent que es va encarregar d'ell durant les llargues primeres hores. "