Antoni Forns i Carulla

Antoni Forns i Carulla nasqué l'1 de juliol de 1862 a Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès), tercer fill de la nombrosa prole d'Antoni Forns i Huguet, natural també de Sant Sadurní, de professió manyà i d’idees carlines, i Joaquima Carulla i Baqués. Fou batejat el 3 de juliol. Ingressà al Seminari de Barcelona als 14 anys. Va ser alumne intern, fora dels períodes de vacances, que passava amb els pares, fins a ser ordenat prevere pel bisbe Jaume Català i Albosa el 1888, quan tenia 26 anys. Havia donat mostres de veritable vocació i havia obtingut als estudis eclesiàstics la qualificació prevalent de “benemeritus”. Tots els testimoniatges requerits per a l’ordenació sacerdotal havien estat excel•lents. Mossèn Antoni celebrà la missa nova a l’església del seu poble el 27 de desembre. Immediatament, començà la “carrera” parroquial. Fou coadjutor de Sant Vicenç dels Horts (29-XII-1888), i sucessivament de Santa Maria de Sans (25-XI-1889), d’Alella (7-VI-1890), de la Mare de Déu del Pi de Barcelona (15-VI-1892) i de Sant Miquel Arcàngel de Barcelona (6-III-1893). Després, fou ecònom de la parròquia de Sitges (1-IV-1903) i, mes tard, rector de Cervelló (1-VIII-1903, quatre anys), Vilarrodona (10-XII-1897, vuit anys) i la Garriga (28-IV-1905, onze anys). Mossèn Antoni participà al concurs de provisió de curats de 1915 convocat pel Bisbe de Barcelona, segons les disposicions del Concili de Trento i el Concordat de 1851. El 27 d’abril de 1916, el rei d’Espanya –a qui corresponia fer-ho, segons el Concordat- el nomenà rector de Sant Joan de Gràcia. El 28 de juny de 1916 en prengué possessió, i hi seria vint anys, fins a la mort. La parròquia havia estat erigida el 22 d’agost de 1868 i la primera pedra del temple parroquial havia estat posada el 21 d’abril de 1870. Té 40 m. de llarg per 13,80 m. d’ample i no s’havia acabat el campanar. Obria a les 5h. del matí i es distribuïa la comunió, es feien confessions i es deien misses des de les 5h. 30’ fins a les 10 h. En el torn establert entre les parròquies de la ciutat, li tocava celebrar les XL Hores durant quatre dies del començament d’octubre i ho feien amb gran solemnitat, com tots els altres cultes. Al terme parroquial havia altres centres de culte, com les ermites de la Salut, de Montserrat i del Carmel, les capelles d’algunes cases pairals, diverses esglésies dels convents de religiosos i religioses i dos oratoris privats, un d’ells el d’en Eusebi Güell, a la casa que li havia arranjat en Gaudí al Park Güell. Aquest oratori havia estat erigit pel Bisbe de Barcelona el 7 de febrer de 1913. La població de la parròquia era d’unes 28.000 ànimes, la gran majoria obrers, a les quals servien mossèn Antoni i onze sacerdots més al temple parroquial; i altres més en els diversos centres de culte. Com era normal a l’època, pràcticament la totalitat eren batejats a l’Església catòlica. Hi havia un petit nombre de protestants, gairebé tots alemanys i anglesos, i un reduït nucli d’espiritistes. No hi havia cap centre o lògia maçònics. Hom considerava ànimes de comunió més o menys unes 20.000, de les quals unes 5.000 anaven a missa els diumenges i festius: 1.500 al temple parroquial i 3.500 a les diverses esglésies dels convents religiosos. Rebien la comunió els diumenges i festes uns 600 fidels i, cada dia, poc més de 200. Aproximadament la meitat dels difunts –dels quals la tercera part eren pàrvuls- morien sense sagraments, malgrat la disponibilitat de mossèn Forns i els seus coadjutors. Sant Joan de Gràcia era la parròquia de n’Antoni Gaudí d’ençà deu anys, quan s'havia traslladat a viure a la casa del Park Güell. La neboda, Roseta, havia mort el 1912; i el 1916, quan mossèn Forn va arribar com a rector, l’arquitecte es dedicava pràcticament en exclusiva a la direcció de l'obra de la Sagrada Família i al disseny de les parts que hi mancaven. L'acompanyava a dormir a la torre del Park Güell l'escultor Llorenç Matamala, que habitualment anava a casa seva a primera hora del matí. Poc després, sortia don Anton, que baixava a peu a la parròquia per combregar: era un dels dos-cents fidels que ho feien cada matí. Seguidament, es desdejunava a una granja veïna i continuava, també a peu, fins a la Sagrada Família. Alguns dies anava directament a l’obra, sol o acompanyat de Llorenç Matamala, i participava en una de les primers eucaristies que se celebraven a la Cripta. Els diumenges, anava a missa a la Seu. Amb el temps, degut a la pluja, el fred, el reuma, etc., s’anà quedant algunes nits a dormir al seu obrador de la Sagrada Família, situació que esdevingué definitiva l’octubre de 1925. En arribar mossèn Forns el 1916, s’hi trobà un temple, un casa parroquial i una capella del Santíssim plenes de meravelles, tot acuradament restaurat de l’incendi de la Setmana Tràgica, la tarda del 27 de juliol de 1909, que no havia deixat rastre de l’altar major, dels laterals, dels vitralls, del mobiliari, dels vitralls i de les pintures i havia danyat l’estructura. La casa parroquial també havia estat destruïda, salvant-se només la capella del Santíssim, que aleshores s’estava construint sota la casa parroquial, i al dia següent, a les 7 h. del matí, un nou grup d’incendiaris l’havia cremat totalment. L’arquitecte de la reconstrucció del temple havia estat l’inseparable ajudant d’en Gaudí, en Francesc Berenguer, veí de la parròquia i traspassat el 8 de febrer de 1914. Probablement, molts detalls de la nau i de la casa rectoral comptaven amb la influència directa del mestre i, en tot cas, amb la seva opinió. La capella del Santíssim, en canvi, era obra d’en Gaudí i havia estat inaugurada el 1911. Mideix 14,80 m. de llarg x 7,32 m. d’ample. El sostre, amb una alçada màxima de 5,22 m., està format per l’absis i quatre voltes baixes, recobertes de trencadís, que dibuixen creus de Malta i diverses inscripcions llatines de gran pietat i profunditat teològica. L’altar era de marbre, recolzat sobre dues columnes de capitells esculturats. Seguint les idees litúrgiques d’en Gaudí, el sagrari estava muntat a l’aire, sense tocar la taula, i cobert per un conopeu. Envoltaven l’altar gran quantitat d’àngels, entre els que sobresortien set columnetes per sostenir set ciris, ja que segons en Gaudí el Santíssim Sagrament havia d’il•luminar-se només amb ciris, preferentment de cera groga; i guarnir-se amb flors, si podia ser blanques i millor que tot lliris. Els dos confessionaris eren uns treballs de fusta molt notables i profundament originals. No tenien sostre, responent a la idea litúrgica d’en Gaudí que el confessionari és un tribunal i, en conseqüència, cal que tingui forma de dosser. Mossèn Antoni Forns era un rector exemplar. Destacava per l’afició a construir i restaurar edificis sagrats, pel zel apostòlic i pel do de consell. Atenia els feligresos al confessionari i al despatx parroquial, dedicant-se preferentment a la catequesi, a les visites de malalts a les cases, hospitals i asils, i a repartir les almoines al pobres. No tenia cap altre ofici que l’eclesiàstic, no sabia usar les armes i sempre vestia sotana i portava el cabell tonsurat. No anava, doncs, als cafès, als casinos, a caceres, als toros i altres espectacles. Organitzà nombroses peregrinacions a Roma, a Terra Santa i a Lourdes; i assistí als Congressos Eucarístics de Dublín i de Buenos Aires. I cada any participava en la processó del Corpus de la Catedral, com n’Antoni Gaudí. Presidia o impulsava amb eficàcia les associacions parroquials: les Filles de Maria, les conferencies de Sant Vicenç de Paül, la Pia Unió del Sagrat Cor de Jesús, la Pia Unió de la Mare de Déu dels Dolors, l’Associació de la Mare de Déu del Carme, els Lluïsos de Gràcia, el Centre Moral Instructiu de Gràcia, l’Ateneu de Gràcia, la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat, l’Associació de Santa Llúcia, els Portants del tàlem, l’Obra expiatòria de les Ànimes del Purgatori, la Visita domiciliària de la Sagrada Família, la Congregació de Nostre Senyor Crucificat, la Vetlla nocturna de Jesús Sagramentat, els Aimants de Jesús Sagramentat, l’Associació de Joves Catequistes, la Pía Unió de Sant Josep de la Muntanya, la Congregació de Maria Immaculada i Santa Teodora, la Congregació de la Mare de Déu de la Providència, la Vetlla Perpètua en sufragi de les Ànimes del Purgatori i l’Associació Josefina. Aquesta darrera, establerta el 1879, maldava per bastir un altar a sant Josep a la parròquia i comptava amb unes 250 associades i uns 50 socis, entre ells n’Antoni Gaudí. Mossèn Antoni era una persona pietosa. Tenia confessor fix i es confessava sempre que la seva consciència ho requeria, però cada quinze dies ho feia al temple parroquial, per a edificació dels fidels. Cada dia feia oració mental, visitava el Santíssim Sagrament, passava el rosari i practicava l’examen de consciència. A més, com és lògic, complia l’ofici diví. Solia celebrar la missa cada dia al temple parroquial i es preparava i donava gràcies públicament. Cada matí a primera hora distribuïa la comunió i cada dia tenia un horari de confessions. I cada dia dedicava un temps als estudis eclesiàstics. Estava subscrit a “El Correo Catalán”, “La Vanguardia”, “La Hormiga de Oro”, “Reseña Eclesiástica”, “Sal terrae”, “Missatger del Cor de Jesús”, “Catalunya Social”, “Exercitatorium” i “Revista Mercedaria”. Els companys el triaren president del Col•legi de Rectors de Barcelona; el Bisbe de Barcelona li confià diversos càrrecs; i la Santa Seu el nomenà el 1931 Prelat Domèstic de Sa Santedat. Amb la revolta militar del 18 de juliol de 1936, s’inicià la Guerra Civil Espanyola i la persecució contra els catòlics més cruel de la història de Catalunya. Els temples –entre ells, la Sagrada Família- eren cremats; i els preveres i les persones que els refugiaven, assassinats. Mossèn Antoni Forns, com tanta gent, ja ho pressentia de feia temps i repetia: “Però a mi, ¿què m’han de fer? Ja sóc vell i sols em preocupo de fer el bé als meus feligresos. I si vénen, aquí em trobaran, doncs no pensó amagar-me”. Romangué a la parròquia. El diumenge 19 s’hi desenvoluparen els cultes normals i el dilluns 20 encara hi celebrà l'eucaristia. A precs dels feligresos més addictes, acceptà de refugiar-se al xalet del Dr. Bou, situat davant de la casa parroquial. El temple i la casa parroquial foren incendiats, restant només els murs i la teulada. El dimarts 21 al matí, un agent de policia visità la casa del Dr. Bou i li aconsellà que es refugiés en un lloc més allunyat de la parròquia, car li constava que el cercaven per assassinar-lo. Es traslladà a la casa del Dr. Casanovas, al carrer Alzina, n. 3, però fou reconegut per uns veïns i només hi sojornà dos dies. Passà a la Clínica de Lourdes, al carrer del Torrent de l’Olla, camuflat com a infermer. Però en refugiar-se a l'establiment també dues religioses, decidí marxar a casa del seu nebot Joan Forns, que tenia l’habitatge i botiga de merceria a la Gran Via, n. 496. Allà el vingué a buscar el seu altre nebot Pelegrí Forns per portar-lo a Sant Sadurní d'Anoia, on podrien trobar un amagatall més segur, però mossèn Antoni volgué romandre a Barcelona, amb l'esperança que la persecució religiosa amainés i tornar a la seva parròquia . Dos dies després, una patrulla d'assassins de sacerdots catòlics hi irrompé a les 2 h. de la matinada. Mossèn Forns els demanà: “¿A qui cerqueu?”. Li digueren: “Al rector de Sant Joan”. Contestà: “Sóc jo, aquí em teniu”. El nebot tingué feina perquè no se l’endugessin també a ell i tot seguit anà a avisar alguns polítics esquerrans que coneixia, els quals li confirmaren que ja no hi havia res a fer pel seu oncle. El menaren a l'Arrabassada i l’assassinaren amb un tret al ventre i un altre al tòrax. El cadàver ingressà a l'Hospital Clínic a les 3 h. del dia 30 de juliol de 1936, amb la fitxa 4071. Fou reconegut pel seu nebot Pelegrí i enterrat pels seus familiars al cementiri de Sant Andreu de Palomar. El 26 de gener de 1942, les despulles de mossèn Antoni Forns passaren a una altra sepultura, que va caducar per falta de pagament el 21 de gener de 1987, per la qual cosa finalment foren enterrades a l'ossera general del cementiri de Sant Andreu. Altres tres preveres de la parròquia de Sant Joan de Gràcia perderen la vida en aquelles circumstàncies tràgiques. El vicari, mossèn Pere Henrich i Cuxart, de 33 anys, fou agafat en intentar travessar la frontera i assassinat a Clariana el 26 d’agost de 1936. El passioner, mossèn Lluís Illa i Ferrer, fou agafat quan anava a Manresa, el novembre de 1936, i assassinat. L’ adscrit mossèn Lluís Romañà i Brunet, tot just ordenat sacerdot, assolí de passar a la clandestinitat i desenvolupà una gran activitat amb els seminaristes, donant-los formació espiritual i acadèmica. A les darreries de 1937, fou mobilitzat per l’Exèrcit de la República. Incorporat més tard a la XII brigada Internacional, esdevingué una de tantes víctimes desconegudes immolades a la sagnant batalla de l’Ebre, a Ascó (Ribera d’Ebre), l’octubre de 1938.