Agustí Mas i Folch

Agustí Mas i Folch va néixer el 6 de desembre de 1866 a Barcelona, carrer dels Mahonadors, n. 9, 1r. Era fill de Josep Mas, natural de Ponts (la Noguera) i d'Antònia Folch, natural de Guissona (la Segarra). Va rebre el baptisme a la Catedral el 9 de desembre. Va ser escolà de l'Oratori de Sant Felip Neri de Barcelona, i allà va sentir la vocació sacerdotal. Va estudiar al Seminari de Barcelona, amb la vista posada a l'Oratori. Va rebre el subdiaconat en les témpores de la Santíssima Trinitat de 1888, el diaconat al maig de 1889 i el presbiterat en les témpores de Pentecosta de 1890, als 23 anys; i va passar a viure a l'Oratori. Els oratorians, coneguts com "felipons", centraven la seva activitat sacerdotal en el confessionari i la direcció espiritual d'ànimes. Pocs anys després, cap al 1894, Antoni Gaudí va començar a anar al Oratori i es va integrar a l’"Oratori Parvo", destinat als seglars, el consiliari del qual era el Dr. Torras i Bages. Antoni Gaudí era amic d'un altre sacerdot de l'oratori, el P. Lluís Maria de Valls i Riera, a qui va agafar com a director espiritual. Gaudí va anar encarnant les pràctiques més característiques de l'espiritualitat de sant Felip Neri: el redescobriment de la confessió com un sagrament quotidià, l'oració assídua, l'eucaristia diària, el contacte també diari amb la Bíblia, l'exercici de la caritat amb els germans i la devoció a la Mare de Déu. I, com no!, va entendre les dues grans intuïcions de sant Felip Neri, de valor permanent, si bé forjades en el moment històric de la Contrareforma. La primera: que tot allò que té valor artístic mena a Déu, que la Bellesa porta al Bé; i aquesta va ser una de les seves finalitats en fundar l'Oratori: posar de nou l'Art, començant per la Música, al servei de l'Església catòlica. La segona: el retorn a la primitiva Església i l'amor mutu dels primers cristians, que era el vincle entre ells i l'exemple permanent per a totes les generacions. Tant el P. Lluís Maria Valls com el llavors jove P. Agustí Mas eren grans liturgistes. Juntament amb un altre seglar de l'Oratori i amic de Gaudí, Lluís Millet, fundador de l'Orfeó Català, van abanderar a Catalunya la renovació del cant litúrgic que s'estava produint a tota l'Església catòlica, en tres direccions: promoció d'una polifonia cada vegada més d'acord amb la dignitat de les celebracions, restauració del cant gregorià i cant popular en llengua vernacla. El P. Mas era el gregorianista. Aquell any 1894 va traduir del francès l'obra divulgativa de M. C. Chartaud "Chant Grégorien, Grammaire élémentaire". També va viatjar a Solesmes, el gran monestir benedictí que era el centre mundial de restauració del cant gregorià i en general de tota la litúrgia romana, al capdavant del qual hi havia l'abat dom Guéranger. Tres anys després, el 1897, l'Orfeó Català va cantar els oficis de la Setmana Santa de l'Oratori. I llavors Lluís Millet hi va constituir permanentment amb alguns dels seus cantaires la "Capella de Música de Sant Felip Neri", que interpretava el cant litúrgic en la triple dimensió de la polifonia clàssica -que es confon amb l'obra mateixa de sant Felip a la Roma del segle XVI-, el cant gregorià i el cant popular. El mestre comparava aquests últims respectivament a Maria, solitària i contemplativa, i a Marta, ocupada i de vegades distreta, però totes dues estimades per Jesús. Des de l’Oratori de Barcelona, doncs, es van difondre a tot Catalunya l'obra de Palestrina -singularment la "Missa del papa Marcello"-, la gregoriana "Missa de Angelis" i el cant popular en llengua catalana. El P. Mas va ser nomenat pel Bisbe de Barcelona, el cardenal Casañas, membre de la Comissió de Música Sagrada de la diòcesi. I va dirigir l'edició en tipus gregorians dels cants de la Setmana Santa, tot i les dificultats enormes que suposava la manca de tipus gregorians i de tipògrafs especialitzats a Barcelona. I així, l'església de l'Oratori es distingia pel decòrum i la fervent romanitat amb què s’hi vivia la Litúrgia. Tanmateix, no es tractava d'una espiritualitat, sinó simplement d'una estètica i una pedagogia del més genuí sentit oratorià. El moviment litúrgic de dom Guéranger arribava a l’Oratori des de fora, des dels nuclis influenciats pel Dr. Torras i Bages, als quals pertanyia Antoni Gaudí, lector diari dels toms desgastats i encolats manta vegades de dom Guéranger. És a dir, l'aportació que feia l'Oratori al moviment litúrgic que arrelava a Catalunya era exclusivament a nivell pràctic i divulgatiu, sempre en to menor, encara que molt ben afinat, en comparació amb un Solesmes o un Montserrat o amb la grandiositat magnífica amb què Gaudí descrivia els futurs cultes solemnes de la Basílica de la Sagrada Família. Precisament en el presbiteri de l'església de l'Oratori, Gaudí va quedar immortalitzat el 1902. El pintor Joan Llimona va voler utilitzar com a model de sant Felip Neri "el més il•lustre i més venerable barbut que es podia trobar a l'Oratori cada dia a la funció vespertina", en dos enormes quadres. En el de la dreta, titulat "Deo gratias", el sant explica la doctrina cristiana a una multitud de nois i jovenets en Sant'Onofrio. En el de l'esquerra, titulat "Alabat sia Déu", el sant està celebrant missa, en el moment de l'elevació, quan es produeix el miracle de la levitació i el seu rostre, les faccions de Gaudí, es transfigura. El 22 novembre 1903 -quan la "Capella de Música de Sant Felip Neri" portava més de sis anys funcionant-, el papa sant Pius X va restaurar oficialment el gregorià com a cant oficial de l'Església llatina. El seu “Motu proprio” va ser rebut amb gran alegria a l'Oratori de Barcelona, l'església del qual va ser la primera de Catalunya on, seguint els desitjos del Papa, es va instaurar la participació dels fidels, del poble, en el cant litúrgic. Gaudí ja preveia la participació del poble en el cant de les misses solemnes i se’l va aprendre de memòria. I el P. Mas va fer una segona edició traduïda del "Chant Grégorien, Grammaire élémentaire" de Chartaud. Ara bé, Chartaud representava un corrent d'interpretació diferent de l'adoptada pels benedictins de Montserrat, liderats per dom Sunyol, que seguien allò que es feia a Solesmes. Naturalment, per a un fidel normal era difícil percebre aquestes diferències d'escola, però el fet és que el P. Mas va ser superat àmpliament pels benedictins de Montserrat, que van assumir el paper que els corresponia de restauradors del cant gregorià a Catalunya i fins i tot a Europa. El P. Mas va quedar marginat del procés: no volia adoptar el sistema rítmic de Solesmes i al final va ser l'últim gregorianista de Catalunya que no ho va fer. El P. Mas i Antoni Gaudí dialogaven d'una manera controvertida sobre el cant gregorià, del qual l'arquitecte era l'alumne i el sacerdot el mestre. Probablement, les discussions serien fortes, ja que els caràcters de tots dos ho eren. El dimecres 17 de agost de 1921, a dos quarts del matí, va morir el P. Lluís Maria de Valls, director espiritual d'Antoni Gaudí. Llavors, o potser abans a causa de la malaltia, el P. Agustí Mas el va substituir en aquesta funció. Gaudí tenia 69 anys i el P. Mas anava a complir els 55. El P. Mas, a més de divulgador del cant gregorià, era molt apreciat pel seu do de consell, en la guia espiritual d'ànimes. I era un docte moralista i un correcte escriptor. Era exemplarment auster i penitent, sense que res en destaqués del capteniment ordinari d'un sacerdot oratorià. Tenia les cames nafrades, i a les preguntes d'interès pel seu mal, solia respondre amb elegant indiferència. La seva vida oscil•lava entre el confessionari -dedicat sobretot a sacerdots joves i seminaristes, per als quals dotava beques d'estudi- i la seva inefable habitació, plena de papers, on treballava en la censura d'escrits i la correcció de textos litúrgics. Era molt laboriós i el Bisbat li encarregava gran quantitat de dictàmens per a la censura eclesiàstica. D'altra banda, sabia les rúbriques de memòria i de les seves mans sortien sense errades els anuaris litúrgics oficials del Bisbat, els impresos de calendari i còmput, i la majoria dels calendaris i santorals que es publicaven a Barcelona. La cel•la del pare Mas era a un dels angles del deambulatori del primer pis de la vetusta residència de l'Oratori de Barcelona. Des de l'entrada, era com un passadís estrafet per les prestatgeries de llibres, i al fons una àmplia taula d'estudi, al costat d'un balconet que dóna sobre el carrer de la Palla. Enfront de la taula, un reclinatori, una estola violàcia, una cadira i la porta d'accés al dormitori. Sobre una columna, emergia la testa de sant Agustí, el sant del seu nom. Sobre la taula de treball, llibres i papers: volums de Teologia Moral, amb moltes orelles de paper registrant pàgines de freqüent consulta, munts de galerades de futurs llibres, passats pel Bisbat perquè els censurés, i papers de tota mena, incloent-hi els de música. El pare Mas era molt amant de la seva cel•la. Amb prou feines sortia: per celebrar la santa missa, per atendre el confessionari, i poc més. En aquella època de maduresa, havia emprès la compilació històrica de l'Oratori de Barcelona, començant pel seu fundador dom Olegari de Montserrat, el 1694, després Bisbe d'Urgell, i el P. Francesc Bofill, que va dotar la casa amb magnificència. Per la seva ploma van passar les històries del P. Jacint Suyls, el P. Jaume Vallès, el P. Valentí Pla, II Prepòsit de la casa, successor del P. Montserrat; el P. Josep Font, el P. Antoni Albertí, el P. Josep de Lapeyra, el P. Antoni Manent, el P. Francesc Fontseca, el P. Agustí Carús, III Prepòsit, el més gran en santedat des de la fundació de la casa, amb miracles públics, el P. Francesc Figueras, el P. Josep Casassayes, el P. Pau Terrassa, el P. Quirze Saurí, el P. Nicolau Saurí, el P. Francesc Elias, el P. Raimon Ferrer, el P. Francesc Amigó, etc. Dels tres primers prepòsits, havia dimanat a la casa una tradició viva d'austeritat, fruit del connubi de l’austeritat catalana, elevada a pobresa pel Dante, i l'austeritat de sant Felip Neri. Sí va deixar publicats la "Vida del Beato Juan Juvenal Ancina", "Ascética de San Felipe Neri", "Escenas de la Vida de Nuestro Señor Jesucristo para la infància", "Escenas de la Pasión del Señor", "Las Parábolas de Nuestro Señor Jesucristo dedicadas a la infancia" i la"Historia Sagrada, Antiguo y Nuevo testamentos". I va traduir els "Nous plans de sermons per les dominiques i festes de l'any", de Howe, la "Vida de Santa Paula", del dominic P. Genie, i l’ "Esperit de Sant Felip Neri", del P. Louis Busserau. Mai no va voler percebre drets d’autor, que lliurava generosament als editors. El P. Mas va ser elegit Prepòsit de l'Oratori de Barcelona el 1933. Ja feia temps que veia apropar-se la Revolució i augurava d'una manera concreta: "incendiaran els temples, assassinaran els sacerdots; s'acosta l'hora tremenda, amb el seu seguici d'horrors indicibles". I solia acabar així: "Faran el que voldran". En ser restaurat el culte a Santa Maria de Poblet, el P. Mas va fer confeccionar una casulla blanca amb destinació a l'església major d'aquell monestir, on havien tingut gran veneració les relíquies de sant Felip Neri. La missa de reconciliació va ser concelebrada el 20 d'octubre de 1935 pel cardenal Vidal i Barraquer i dom Francesc de Font-Froide, abat de Cuixà. Iniciada la persecució religiosa a finals de juliol de 1936, el Dr. Irurita, bisbe de Barcelona, el 29 novembre 1936 va nomenar vicaris generals per a l’anormal situació tres oratorians: el P. Mas, el P. Artigues i el P. Torrent. El P. Mas, però, ja era gran i no va arribar a exercir aquesta funció, que va recaure en el P. Torrent. El P. Mas, als seus 70 anys, es va refugiar al pis de la senyora Teresa Salarich, al carrer dels Arcs, n. 8, amb dos sacerdots més, Mn. Eudald Canturri i Baró i un tercer, que va abandonar l’amagatall al desembre. El 15 febrer 1937 van ser descoberts per una patrulla anarquista, que va detenir la senyora i els dos sacerdots i els van internar a la presó anarquista de Sant Elies (actual parròquia de Santa Agnès). Al cap d'un mes, la nit del 15 al 16 de març de 1937, el P. Mas, Mn. Eudald Canturri, Mn. Fidel Doce i Vázquez i Mn. Ramon Bordes i Mallol van ser trets de la presó i conduïts a Montcada, on els quatre sacerdots van ser assassinats. El cadàver del P. Mas va ingressar al cementiri de Montcada amb la fitxa 514. Va ser identificat pel P. Torrent, que va comprar un nínxol i li va donar sepultura. Transcorreguts cinquanta anys, les despulles van passar a l’ossera.